Potser no ens caldria recórrer a neologismes importats per posar nom a pràctiques tan velles com l’anar a peu. El washing (literalment, “fer la bugada”) és la tradicional rentada de cara. Normalment, s’aplica a la promoció d'una marca per vendre producte. El propòsit del màrqueting washing es resumeix, ras i curt: com millor imatge, més benefici. Atès que les tendències de consum s’associen als valors socials dominants, els departaments del ram estan sempre amatents, perquè la marca no en quedi despenjada. Ara bé, si el públic detecta inconsistència o gesticulació (altrament dita postureo), incoherència o manipulació —allò que, des de temps immemorials, es coneix com a presa de pèl— pot produir-se l’efecte contrari. Hi ha risc de resposta adversa en l'ecoblanqueig (green washing) per part d’empreses (Repsol acumula denúncies) o bancs (Santander, BBVA, CaixaBank...) “sostenibles”, quan informes solvents destapen les enganyifes o el volum d’inversions en combustibles fòssils; però també en altres àmbits de l’anomenada esfera woke, la consciència social que algú equipara, despectivament, a la “correcció política”. En aquest sentit, s’identifica com a pink washing l’adhesió aigualida a l’Orgull com una moda; rainbow washing, l’ús enganyós que estats com Israel fan de la reivindicació LGBTIQ; o purple washing, la defensa sectària que fan, del feminisme, alguns grups d’ultradreta.
I el church washing? L’Església catòlica és una institució mil·lenària que projecta l’estabilitat com a valor. Però la solidesa —actiu preuat en aquesta època líquida, de canvis accelerats i moral gasosa— no és sinònim de confiança. Un dels contes del Decameró relata la conversió del jueu Abraham. Animat pel seu amic Giannotto de Civigní, conclou, sorneguer —després de visitar Roma i comprovar, de primera mà, el capteniment corrupte de la jerarquia—, que només l’autenticitat del Déu dels cristians pot fer que la fe resisteixi, malgrat els maldestres intermediaris. No cal remuntar-se a l’Edat Mitjana per veure el divorci entre què es predica i què es practica. La proliferació d’abusos sexuals amb l’encobriment sistemàtic és especialment feridora quan conviu amb una moral sexual rància. L’acumulació de patrimoni (les diòcesis s’han afanyat a posar tota classe de béns al seu nom, amb immatriculacions o declaracions unilaterals) reca els que apoquinen l’IBI religiosament o s’escarrassen per pagar el lloguer. Cal alguna cosa més que resiliència per capgirar la visió crítica sobre la integritat del clergat. O, si més no, perquè la desconfiança o la indiferència no desquadrin la caixa. La secularització de la societat espanyola ha fet repensar pràctiques com la guardiola del Domund (el crowdfunding vintage) i la retòrica del full parroquial. Ara toca emular el to de la comunicació corporativa moderna i reemplaçar almoina per solidaritat, pietat per acció humanitària, pobres de solemnitat per vulnerables... Toca implantar noves argúcies. El departament de màrqueting de l’Església té un nom inspirador: Xtantos. La campanya no busca captar parroquians joves que assegurin el relleu generacional de l’ala conservadora —això ja ho fan les influencers devotes Tamara Falcó o María Pombo—, sinó multiplicar donants en la declaració de l’IRPF. Aconseguir que molta gent marqui la casella és vital. Identificar-se amb Caritas, “el braç social”, n’és el principal ganxo. Els números, però, contradiuen la retòrica (“Caritas és l’Església”). En realitat, l’entitat percep un modest 2% de les aportacions a l’Església; una xifra inferior a la injecció directa a 13 TV, l’altaveu que acontenta el sector més reaccionari i fa basarda a la resta. El gruix del finançament de Caritas prové de les administracions públiques i de donants privats i la mà d’obra del voluntariat. Però és comprensible el neguit dels administradors de l’entitat sobre les eventuals retallades dels bisbes si se’ls obliga a pagar l’IBI com tothom (ni en paguen pels temples i els convents, ni per les naus i els edificis sencers que tenen llogats) o se’ls empeny a compensar els milers de víctimes dels abusos.
Val a dir que l’Església no és només una comunitat de fidels, ideològicament plural —el calidoscopi acull, amb tibantor, des de l’Opus Dei fins a la teologia de l’alliberament, des dels legionaris de Crist fins als caputxins—, sinó una empresa multinacional. Perquè la promoció corporativa funcioni, es val d’estratègies complementàries. Rentar els draps bruts a casa, per exemple. Persisteixen les ombres sobre els seus fons, d’on venen i on van (en la memòria de la Conferència Episcopal no es desglossen, per exemple, els rendiments immobiliaris), però per l’escletxa s’albiren zones fosques. La gestió de les inversions sembla més pròpia de les carteres VIP (“el diner mai no dorm”) que de les directrius sobre l’especulació financera d’un papa que reclama no només ètica, sinó ànima. Almenys, sobre el paper.
Costa fer net quan s’evita la supervisió independent. El poder públic se'n renta les mans, com Ponç Pilat. Els acords amb la Santa Seu van eliminar els ajuts directes, però el finançament induït escapa al control ordinari del Tribunal de Comptes. L’auditoria es confia a PWC, “de màxim prestigi” segons el portal eclesiàstic. Em temo que l’apreciació és, diguem-ne, caritativa envers una firma censurada per la justícia europea (va represaliar els empleats que havien destapat la implicació de l’entitat en els muntatges fiscals de les grans multinacionals per no pagar impostos, en l’afer Luxleaks) i és al punt de mira de la justícia espanyola (en l’afer del Popular, el "banc de l'Opus", per falsedat comptable i estafa).
És inevitable, plantejant aquest tema espinós, la pulsió íntima de no ferir persones creients apreciades o respectades: l’amic frare, els voluntaris de l’Hospital de Campanya Santa Anna... Em perdonaran si, de bona fe, m’apropio de l’Evangeli per explicar-me, més que per excusar-me: “al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.
