Us costarà trobar algú. Si el trobeu, atureu-lo. Us dirà que fuma un caliquenyo. Un cigar prim i dur de tirar. Cigar humà. Irregular. Rudimentari. Llargarut. Esguerrat. Tort. Humil. Senzill. Intens. Comprimit. Cargolat. Una perfecta imperfecció. Era el cigar del poble. La gent necessitava fumar. El tabac era substitutiu de tot: misèria, gana, tristeses, amor, mort... Cada cigar era un intent d’esgarrapar el que no tenies. El caliquenyo era la banda sonora, olfactiva, d’un país que volia tirar endavant. El fum s’empegava com un ésser viu. El caliquenyo s’aferrava a persones xuclant i caragolant per sobreviure. Ells es van fumar els anys del franquisme, de la postguerra eterna existencial. S’ho van fumar per expirar futur.
Els dits com un exèrcit d’aranyes. Mitges de deu paquets de vint caliquenyos al dia per persona. Multipliquem: 200 per 10 dones (eren elles sobretot les que els feien, ho explico al llibre Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo). 2.000 al dia. 12.000 a la setmana, o 15.000, 20.000... És incalculable. Això en una casa, només. Aneu entrant. A cada poble hi podia haver 5, 7, 12 microfàbriques de caliquenyos. La indústria del fum. Un país horitzontal lluitant contra l'autoinsuficiència d’un règim amb l’autosuficiència de l’estraperlo existencial. Escamots d’homes i dones plantant tabac, collint, esfullant, assecant, penjant, caragolant, torrant, ensacant, distribuint, venent... Un clúster multiplicat per tres capitals –Fondarella, Torregrossa, Juneda– i cocapitals a tot el Baix Segre. Connectats amb desenes de pobles del País Valencià que ens fan agermanats: els Països Catalans Caliquenyo (PPC). Aviat ho tornareu a olorar, sentir, a les noves fàbriques dels nous caliquenyos.
Juneda fumeja colors i olors. És verda i marró. De les gairebé cinc mil hectàrees, la meitat regades i la meitat secà. La llei diu que és les Garrigues, la natura que és l’Urgell. Mig-mig i a mig camí de tot. Funàmbula. Però Juneda és Juneda. Hi ha un nacionalisme junedenc. I una indústria de fum invisible per explicar lo visible. El CAMP (Centre de les Arts i la Memòria de Ponent) treu fum. Preparen l’exposició Caliquenyos. El tabac clandestí de Ponent. A la vora cargola el Teatre Foment, amb més vida i cadires plenes que molts teatres de Catalunya. I a l’altra vora la Biblioteca Joan Duch socialitza una olor cultural única. Juneda és una galàxia cultural: el Premi Joan Duch de poesia per a joves escriptors. El Premi Carles Hac Mor d’escriptura subversiva. El festival de música indie Els Rentadors. El Festival Antifa Rock (abans Kaliquenyo Rock) de punk-rock. El certamen Miravisions de fotoperiodisme de Catalunya. L’editorial Fonoll... On abans hi havia microfàbriques de caliquenyos ara hi ha microfàbriques culturals. Del caliquenyo per fumar al caliquenyo per explicar.
Juneda és una de les capitals d’aquestes microfàbriques que hi ha a tot Ponent. N’està ple. Tàrrega, Balaguer, Cervera... Però a desenes de pobles n’hi ha i n’estan preparant. Els caliquenyos es distribuïen a tot Catalunya. La cultura de Ponent arribarà a tot Catalunya. Perquè està feta de l’esperit i la matèria del caliquenyo, que és el de la cultura. Cargolar, cargolar... Tot ho portes dins. Silenci. S’encén. Cremant sense pressa. El fum escolant-se com un rellotge de sorra. El fum com un secret. El fum com la vida. Només ens queda el que s’empega a nosaltres. Som el que no se’n va.
