Baixo amb una amiga la Cinquena Avinguda. A Nova York fa olor de maria pertot, hi ha moltes rates i t’hi trobes gent cridant a cada racó. Si algú crida fort, enmig del carrer, al buit, provant de trencar la calma del cel, pots saber qui és d’aquí i qui no: només cal veure aquells que es giren i aquells que continuen caminant. Els darrers són de la ciutat. Fa uns dies, l’aigua revessava per tota la ciutat i ara un sol d’hivern ens abalteix l’ànim. Són les coses, penso, de viure als límits de la història. O potser és que sempre hi hem estat, al límit, i ara només ens ho repetim per no haver d’actuar.
Com fan els amics, parlem. Parlar sense cansar-se l’un de l’altre i repetir-se la història compartida és el que fan els amics. També explicar-se secrets que no diran mai a ningú més i revelar les veritats que s’amaguen en les paraules compromeses: atrevir-se a dir el que no es pot dir. La Violeta és de Sevilla i fa una estada doctoral en una universitat americana. Jo surto d’una residència d’escriptura al nord de l’estat provant d’ultimar una novel·la. Baixem la Cinquena Avinguda. Parlem.
Un dels temes és l’estranyesa d’ocupar aquest lloc: una ciutat luxosa, un món conegut de tantes pel·lícules on l’hem vist i de tants llibres que l’expliquen, una ciutat que només sap d’excés i que desconeix els límits. Ni la nostra llengua, ni el nostre origen, tampoc els nostres desitjos, ni les expectatives, res d’això no enunciava que avui podríem ser aquí. Certament: també els somnis que un té estan limitats pel lloc d’on és. O dit d’una altra manera: quants somnis mai no tindrem, perquè no toca que siguem nosaltres, qui els imaginem?
Entre ella i jo també hi ha diferències, esclar, perquè l’amistat és una estranyesa que ens relliga. Per exemple: la llengua. El castellà, en el seu cas; el català, en el meu. Hi ha, alhora, un fil que agermana la distància: com jo, ella també ha de defensar que la seva forma de parlar –l’andalús– és tan digna com qualsevol altra i que una nena que va créixer en un barri d’una ciutat oblidada del sud d’Espanya pot investigar en una universitat inaccessible.
Sempre ens preguntem entre nosaltres per les coses que no entenem, perquè cada amiga t’assenyala el món d’una manera diferent. D’aquest llibre que no ens agrada passem a una pel·lícula que ens agrada molt, els homes ens porten a la soledat, de l’amnistia anem a les llengües al Congrés, i aquí riem, riem quan encunyem el terme noves espanyolitats per referir-nos al que ens espera a partir d’ara en l'era postamnistia cada vegada que es conversi de llengua, origen i identitat: que la moda, a l'Espanya rebranded, serà parlar del català (o del basc, del gallec), però que no s’escoltarà qui el parla des de sempre; que s’acceptarà a les institucions estatals, però que es continuarà qüestionant al nostre sistema educatiu; que serà una bandera per ensenyar al món quin estat més progressista que tenim, però que serà motiu de burla quan els altres no mirin; que començaran a citar alguns dels nostres poetes als discursos oficials, però que no en llegiran mai més de dos versos. Què diria Vicent Andrés Estellés si veiés com l'evoca la presidenta del Congrés, o Montserrat Roig en escoltar-se en boca del ministre de Cultura?
Riem, perquè fa uns anys era moda parlar de "noves masculinitats" referint-nos al Nou Home que havia d’oblidar els deixos antics del patriarcat i ara sembla que, a la cantonada, ens esperen unes espanyolitats progressistes que s’escandalitzaran quan el català, el basc, el gallec (però també l’andalús, amb la seva manera de dir el món), en comptes de ser una peça de museu, una citació comodí o una veu al Congrés per damunt la qual recita un intèrpret en castellà, s’escandalitzaran quan el català, el basc, el gallec, facin coses que ells no hagin programat, ni decidit, ni calculat.
La Violeta riu en andalús. Jo ric en català. I continuem parlant.
Però vaja, que nosaltres parlem d’això com parlem del temps i de la feina, dels amors que ja no ho són, de la família, de la distància, de l’enyor, i, com fan els amics, parlem per parlar, perquè de vegades parlar és una forma de fer el silenci més suportable i de dir-nos, sense dir-nos-ho, que ens tenim l’un a l’altra. Ara un crit ens interromp la conversa. Ens girem. Per la Cinquena Avinguda tothom continua caminant.
