Anticipant-me al previsible final del sistema de protecció sanitària de funcionaris Muface tal com l’hem conegut, marcat per la lliure elecció entre assegurança privada i assegurança general pròpia de la seguretat social (avui CatSalut, a casa nostra), voldria identificar l’emergència d’un nou problema que afecta les desigualtats en salut. Es tracta d’un fet ja observat, però que la sortida de funcionaris del règim Muface cap a l’assegurança pública pot agreujar en gran manera.
En efecte, és sabut que per diferents raons (carències en el funcionament del sistema públic, major disposició a pagar per guariments de salut en societats més desenvolupades) s’ha anat estenent al nostre país la cobertura privada, complementària de la pública a la qual tots tenim dret com a ciutadans. Les pòlisses complementàries cobreixen ja gairebé el 40% de la ciutadania, i amb la sortida de funcionaris del règim privat és probable que aquest percentatge es vegi ampliat. De fet, ja fa temps vaig avançar que el fet que cada cop menys asseguradores privades acceptessin fer convenis sota finançament públic de les seves prestacions, substitutives de les generals, n’era un símptoma. I es podria deure al fet que haguessin descobert que era millor negoci la complementarietat, oferir allò que no ofereix el CatSalut segons l’estàndard desitjat per la població, més que no les pòlisses per sobre de la prima pública que, altrament, podien oferir als seus beneficiaris les asseguradores que signaven conveni. Tant és així que fins i tot una pujada significativa ara de la prima pagada per la mutualitat pública no ha evitat la seva migració definitiva del conveni.
Una població, per tant, acostumada a la utilització privada de les prestacions cobertes públicament i mutualment, amb cost zero per a les seves butxaques, ja està començant a rebre invitacions a subscriure noves pòlisses independents de les públiques. Es tracta de cobertures parcials d’aquelles coses majorment de valoració subjectiva (evitar cues d’ambulatori, rebre serveis de preferència o d’immediatesa davant les angoixes derivades d’estar en llistes d’espera) i que per a les asseguradores tenen marges de rendibilitat més elevats que els tractaments més costosos, medicaments inclosos, amb càrrec a l’assistència pública.
D’aquesta manera, un fet certament incipient pot esdevenir prevalent: ciutadans que porten proves de diagnòstic fetes des de la privada, saltant-se les llistes d’espera públiques corresponents (de la primària a l’especialista, i d’aquest a la prova diagnòstica), per posicionar-se a l’espera de tractament, ara sí, des de l’assistència pública.
Dos temes sorgeixen d’aquesta nova situació que tenen certa importància. Fins a quin punt, primer, un pacient pot exigir que totes les proves fetes fora de l’assistència pública siguin incorporades (datades, escanejades) pel metge de la primària i entrades a La Meva Salut. Segon, com, des d’un punt de vista ètic, s’ha de valorar el fet de saltar-se la llista d’espera per a diagnòstic (sovint la més angoixosa) per entrar a la de tractament. Efectivament, hom pot al·legar que la utilització del dispositiu privat previ al tractament públic ha alleugerit el problema mateix d’accés a l’assistència pública i als tests diagnòstics, i ha alliberat així llista d’espera pública. Un argument similar a aquell que se sent quan es parla d’introduir deduccions fiscals per la despesa sanitària privada, per mor d’alliberar despesa pública. Sobre aquestes qüestions estaria bé un pronunciament per part dels comitès d’ètica del país.
He criticat sovint que la fixació en els copagaments, que no deixen de ser taxes regulades que paguen els usuaris –tal com passa a les universitats– per a un millor finançament públic hagi negligit altres elements més substantius de les desigualtats socials; aparenta allò de buscar les claus sota el fanal, tot i haver-les perdut en un altre lloc. També he remarcat la indecisió sobre què ha de fer el sistema públic amb aquelles prestacions que són efectives però inassumibles, pel seu elevat cost, pels pressupostos públics en cada conjuntura financera; quedant fora de catàleg, suposen un copagament del cent per cent per a accés només de qui pugui assumir-ho.
La falta de debat sobre aquests temes pot portar a una erosió desordenada del sistema sanitari, mancat de finançament i en què les parts busquen salvar-se, cadascú pel seu compte, renunciant a qüestions bàsiques d’una major cohesió social.
