Noves decepcions europeistes
Com que els considero ben informats, no dedicaré el primer paràgraf de l'article a resumir els greus actes terroristes que han viscut França o Àustria fa ben poc, ni tampoc les manifestacions -com de costum, caòtiques i delirants- que s'han produït en molts països de matriu islàmica contra la República Francesa i el seu president. Tots sabem que el blanc de la seva ira no era Macron, ni tal sols França, sinó els valors que sostenen i donen sentit a la Unió Europea i, en general, a aquella abstracció que denominem Occident. Els enemics d'aquests valors es troben molt ben repartits, i avui ja no estan representats només per les masses que teledirigeix Erdogan. Malgrat estar ubicada al mateix cor d'Europa, l'Hongria de Viktor Orbán, posem per cas, s'està transformant també en un problema per a la viabilitat de la Unió.
Quan van decapitar el professor Samuel Paty vaig pensar en l'escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942). Hi vaig pensar perquè cada generació alberga la fantasia d'un "món d'ahir" on, suposadament, aquestes coses no passaven. Els records de Zweig a El món d'ahir, el gran assaig sobre la bogeria del segle XX, resulten gairebé profètics, sobretot quan fan referència a l’absurda il·lusió de la seguretat i la immutabilitat de les estructures polítiques, socials i econòmiques que ens envolten. Zweig, òbviament, parla de l’Imperi Austrohongarès, però res no ens impedeix de transposar les seves reflexions a aquesta confiada Europa que ara tremola per tantes raons: la pandèmia i la crisi econòmica que comportarà, el rebrot del terrorisme islamista, les conseqüències reals del Brèxit... La lliçó de Zweig és clara i expeditiva: no hi ha res immutable, no hi ha res segur, tot està subjecte a contingències inimaginables que poden precipitar-se d’una manera inesperada.
Aquesta lliçó, però, també és equívoca: pot servir de suport a l’optimisme i al pessimisme simultàniament. Sigui com sigui, sembla que paga la pena prendre-la en consideració. “A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària –diu Zweig al començament del llibre- tot li semblava creat per a durar, i el mateix Estat semblava la garantia suprema d’aquesta estabilitat”. Vet aquí, però, que la generació de Zweig es va adonar sobtadament de la fragilitat d’aquella il·lusió: en qüestió de setmanes, la Viena liberal i cultíssima de la seva joventut es va veure degradada a la condició de grisa capital administrativa d’una regió del Reich alemany. D’aquell món plàcid i confiat no en va quedar ni un bri, com si tot hagués estat un somni.
Corren temps en què el qüestionament de l’ortopèdica Europa dels estats nació està situat gairebé en l’àmbit de la patologia mental. El terme euroescepticisme (per què no parlar també d’eurocredulitat?) ha esdevingut ben bé un insult. Crec, però, que entre l’eurocredulitat oficial –decretada institucionalment- i l’euroescepticisme no propositiu, purament negatiu i destructiu, hi ha una zona intermitja que convindria no perdre de vista. Zweig creia en Europa: no es considerava austríac ni jueu, sinó europeu. Poc abans de suïcidar-se al Brasil l’any 1942, també creia fermament que totes les coses, incloses les grans estructures polítiques, són molt fràgils. Ambdues creences no són incompatibles, sinó complementàries. La inacció de la Unió Europea en relació a les amenaces de boicot de Turquia, per exemple, no és un bon presagi. L'absència d'una mínima gestió comuna de la pandèmia, tampoc. Mostren alguna cosa pitjor que una manca de reflexos polítics: mostren debilitat. A títol particular, i jugant-se-la, Macron ha desafiat un món que mai, ni una sola vegada al llarg de la història, ha aconseguit articular políticament un país en forma de democràcia plena. Mai. Ni una sola vegada, ni en un breu període de temps. La Unió Europea no li ha fet costat, tot i que està tan amenaçada com França. ¿Prudència, serenitat, moderació, ponderació? No, en absolut: debilitat, covardia, apoquiment, abúlia.
Amb la paradoxal excepció de la Xina, de la pesta del 2020 ningú no en sortirà enfortit. En el cas de la Unió Europea, la cucanya dels quartets que es repartiran constitueix un sargit -això sí, molt llaminer- a curt termini, però també un inevitable tret al peu que, molt probablement, debilitarà la confiança internacional en l'euro. Resoldre el deute acumulat amb més deute -encobert eufemísticament sota altres noms- no cola enlloc. Potser la solució sigui un desmantellament molt lent i controlat de la Unió, a una generació vista. No ho sé, però qualsevol cosa sembla preferible a l'espectacle obscè de la decadència.
