Noves accions de les generacions universitàries (1957)

De la crònica sense firma apareguda a 'Treball' (III-1957), òrgan periodístic del PSUC, partit comunista que llavors liderava Josep Moix (Sabadell, 1898-Praga, 1973) com a secretari general. Avui fa seixanta-set anys que el dictador Franco, després d’un mes d’agitació social, introduïa en el seu govern els primers “tecnòcrates” vinculats a l’Opus Dei. Feia cinc dies que al paranimf de la Universitat de Barcelona s’havia reunit la primera assemblea lliure d’estudiants, durament reprimida. Des del 14 de gener gent de tots els àmbits boicotejava tramvies (foto del 1957) i espectacles.

Els fets esdevinguts aquestes últimes setmanes a la Universitat de Barcelona acaben de constituir una nova i rotunda confirmació de la gran embranzida del moviment d’oposició a la dictadura entre les generacions universitàries. [...] El dijous 21 de febrer un nombrós grup d’estudiants, ja mobilitzats des de feia més d’un mes pel boicot massiu als tramvies i per unes primeres protestes, forçaren l’entrada a la Universitat als crits de “Visca la llibertat!”, “Fora la Falange!”. Van entrar al paranimf on foren acollits amb xardorosos aplaudiments pels nombrosos companys allí congregats. La classe que se’ls donava fou suspesa. Un dels estudiants s’adreçà als seus companys des de la tribuna amb un parlament com a conclusió del qual acordaren uns punts reivindicatius. Dues companyies de la policia armada, introduïdes pel rector Garcia Valdecasas, prengueren possessió de la Universitat i acordonaren l’edifici. Malgrat els imperatius de certes autoritats acadèmiques i les pressions policíaques, alguns estudiants romangueren llargues hores reunits al paranimf i en sortir foren detinguts. El nombre d’estudiants barcelonins actualment represaliats arriba als quatre-cents. Aquest conjunt de fets situats en el marc de la descomposició del règim en què es desenvolupen, mostra la importància de l’acció dels estudiants de la nostra Universitat i explica la seva repercussió extraordinària en els medis universitaris i intel·lectuals d’arreu d’Espanya. Cal dir que entre aquests medis es porta a terme un moviment de solidaritat fins ara desconeguda, el significat polític de la qual és de gran valor. Més de cent prestigioses figures intel·lectuals han signat un document adreçat al ministre d’Educació en el qual es demana l’anul·lació de les mesures preses contra els estudiants barcelonins. Els noms de Menéndez Pidal, Marañón, Pérez de Ayala, Azorín, Ridruejo, Aleixandre, Camilo J. Cela, Rey Pastor, entre altres dels que podríem esmentar, són prou per a palesar la importància i significació d’aquest document. Però aquest gest de solidaritat no ha quedat limitat al de les esmentades prestigioses figures. A les principals Universitats aquest moviment de solidaritat i d’identificació amb els estudiants de Barcelona ha pres la forma d’una gran campanya de recollida de signatures entre professors i estudiants. Pugen a diversos milers les signatures recollides. Començat a les Universitats de Madrid, Salamanca i Sevilla, aquest moviment de solidaritat s’ha estès a altres universitats del país. En un sol dia a la Facultat de Dret de Madrid, més de dos mil estudiants han signat la petició. És un veritable plebiscit de protesta contra l’actitud brutal del govern, o a favor dels drets estudiantils i universitaris per la llibertat. En l’aferrissada lluita que els enfronta al Govern i a la seva política, els estudiants barcelonins poden sentir-se legítimament orgullosos de portar endavant una gran batalla.