16/11: Horari social

EM VA SEMBLAR molt útil la reflexió que l’ARA proposa sobre els nostres hàbits horaris. Perquè hi quedaven desmentides dues idees que sovint es fan servir per justificar els nostres insòlits horaris actuals. Una és que aquest horari estrany és el de tota la vida i té a veure amb el clima, la claror, la idiosincràsia col·lectiva. L’altra és que això dels horaris és una qüestió de llibertat personal, i que el debat és dirigista, d’enginyeria social. Sobre la segona: cadascú pot dinar i sopar a l’hora que vulgui, però l’horari personal es mou dins d’un horari social: el de la feina, el del comerç, el dels serveis, el de la cultura... No és que ara cadascú faci el que li ve de gust i que canviar els horaris sigui imposar-nos un motlle. Ja som dins d’un motlle, que per a molts és forçat. Discutim si el canviem. Sobre l’altra idea: quan jo era petit dinàvem i sopàvem més d’hora que ara i els meus avis, més d’hora encara. No és de tota la vida, que anem tard. És de fa quatre dies. I no és una alegria meridional: els altres països del sud no van a aquestes hores. Vam entrar en una espiral de fer-ho tot més tard que ha anat creixent. Canviar l’horari social no seria passar a fer coses estranyes. Seria deixar de fer coses estranyes.