Novembre estrany

Sí, trobo que fa un novembre estrany. Massa calor. Però diuen que ens hi hem de començar a acostumar. Aquells estiuets de Sant Martí, dies de plàcid sol solet, que eren una treva de la fred i les boires, ara només existeixen en el record. Tot és sempre igual: hivern i estiu. Vivim en la monotonia i en la mediocritat. L’estiuet de Sant Martí no té cap sentit com a alleujament. Només és una cosa antiga que el canvi climàtic ens fa enyorar. Tot ha canviat. Hem entrat en una nova dimensió de gairebé tot. De la naturalesa, de la vida urbana, de les relacions interpersonals, de la política. Ara, per exemple, hi ha a Catalunya una gran excitació per aquest canvi jurídic que s’anuncia. La supressió de l’anomenat delicte de sedició. Tothom està molt content. Quina gran notícia! El senyor Sánchez i el senyor Aragonès exulten. La faula de diàleg ha donat el primer fruit. No sé si el president gran és un cínic i el president petit un il·lús. Però m’ho temo. No hi haurà cap derogació, serà només allò que els espanyols en diuen “los mismos perros con distintos collares”. Canvi de nom, però molt més ambigu que l’altre; reducció de pena, però pena, al cap i a la fi. I sobretot una adequació als codis europeus que es pensen que facilitarà l’extradició d’aquells que la justícia europea protegeix. El que volen els espanyols és l’empresonament de Puigdemont. Del fugado. Que pagui per l’horror que ha comès, per ser el capdavanter de la nefasta segregación d’un territori de la pàtria. Només de pensar que això és possible ja és un delicte. Encara que desactivés la independència proclamada és reu del crim més gran que es pot cometre a Espanya. S’ha d’empresonar com sigui. Que exultin doncs el cel i la terra, l’empresonament s’acosta. De fet, encara que el PP ho dissimuli, tots estan contents. Però si Sánchez està content, el PP ha de treure foc pels queixals. És el teatre de la política.

Encara que anem passant un novembre estrany, sembla que hi ha unes lleis ocultes que fan que els arbres s’engrogueixin, que agafin aquells variadíssims tons de metall oxidat. Els plàtans estan ja tocats dels arams torrats. Els pollancres tiren més cap als grocs no sé si d’or però sí de llautó bellugadís. Això és el que es veu passant per l’autopista. Però si aquí a baix és així, no costa gaire d’imaginar que amunt, a cotes més altes, com se sol dir, a Camprodon o a Beget, posem per cas, tot estarà ja adormit en unes gammes tardorals profundes i sordes, només amb la nota aguda de l’or dels bedolls, sospès al voltant d’uns troncs blancs de pell fina.

Un bellissimo novembre es titulava una pel·lícula, em sembla que de Mauro Bolognini, de la nostra joventut. Ara el novembre s’ha tornat pesat. Comencem a tenir-ne els colors als arbres, però falta aquella qualitat de l’aire, una mica fred, una mica embalsamat amb el perfum del podrimener vegetal del bosc.

El novembre està ple de fites glorioses. Comença amb Tots Sants, la festa lluminosa de tots els homes i totes les dones que són a la glòria del cel. La bona gent que s’ha salvat dins la monotonia humil d’això que ara en diuen el dia a dia. És festa grossa, festa anyal, que es deia abans. I no té res a veure amb els morts, els cementiris i els rosaris passats per demanar l’etern descans dels difunts de vides dubtoses, la memòria dels quals es commemora l’endemà. El dia 2 de novembre és el Dia dels Morts. Ara sí que hi juguen els cementiris, els crisantems i les llumenetes, els rosaris i les vetlles endolcides pels panellets i les castanyes. Però ara tot està confós, els sants i els difunts, la salvació i la mort. I la por de la mort, vehiculada en narracions de terror, plenes de carbasses amb forats, il·luminades des de dins amb espelmes tremoladisses.

Per als gironins, el 5 de novembre s’acabaven les Fires. Hi havia un gran castillo de fuegos artificiales, que es disparaven des d’un pont de l’Onyar. Tota la llera del riu quedava plena d'un núvol de fum espès que dificultava la visió de rodes i cascades. Només els coets sobresortien d’aquella massa, barreja de boira i pólvora cremada. El que mai no es llegia era el cartell final que deia "Gloria a San Narciso". Però tothom sabia què deia.

I del 5 passàvem a l’11, Sant Martí, el de l’estiuet, el que va ser bisbe de Tours, el que va donar la meitat de la seva capa a un pobre enfredorit. Quan era petit pensava que l’escalforeta de la meitat d’aquella capa era la que ens confortava durant aquella setmana de l’estiuet del sant. Coses. Passat. Ni tan sols nostàlgia…