Resultava inquietant sentir el nou rei dient que les llengües altres que el castellà seran objecte d’especial protecció, tal com mana la Constitució i també sense citar-les pel nom, quan el govern de l’Estat porta a terme l’ofensiva més cruel contra el català en totes les terres de la nostra parla. Aquesta distància tangible entre la paraula estereotipada i la realitat és la que ha fet caducar la política convencional. La mentida ha sigut la principal arma política del sistema i ara aquells que fan mans i mànigues per aguantar-lo són percebuts com a estructures obsoletes que només defensen el propi interès: la “casta”. Casta i règim no són equivalents, però tots dos són instruments de benefici privat per als que exerceixen el càrrec i de salvaguarda dels interessos d’una àmplia oligarquia -el que jo en dic, seguint l’expressió argentina, la pomada - a la qual s’han anat incorporant alguns empresaris (vegeu el cas Castor), alguns financers i alguns polítics (també de l’antiga esquerra).
Si algú es pensava que després de la crisi més sagnant que s’ha viscut en dècades la política continuaria igual, és que badava. El primer crit, recordem-ho, va ser “No nos representan ”, volent significar que aquells que gestionaven la cosa pública ja no defensaven el gruix d’una societat que estava sent desmantellada a plena llum. Per tant, era només qüestió de temps que aquest malestar social es traduís en noves maneres de fer política. El fenomen de Podem és bastant més que un fenomen: és un símptoma que el tauler de joc s’ha bellugat i que la gent vol respostes radicals a allò que interpreta com un atac també radical a les bases del benestar. Pensem que en poc temps hem passat d’uns serveis públics que crèiem intocables i infinits a les retallades, i d’un estatus laboral confortable a la precarietat més extrema.
Introduïm, però, dues reflexions. La primera és que aquells que clamen per una nova forma de democràcia estaven satisfets quan la mateixa democràcia fallida proporcionava serveis a dojo i inacabable consum a crèdit. És a dir, la nostra capacitat de control sobre els poders públics -el sentit crític- va fallar tant com els poders, perquè la societat ens havia acostumat a consumir, callar i votar. Dit això, la segona consideració és que traslladar el poder a l’esquerra radical és un risc important, perquè els programes d’aquesta forma sofisticada de populisme són molt vagues i sovint contradictoris -no es pot defensar alhora una política expansionista i no pagar el deute-, de manera que el vot acaba sent un xec en blanc. I perquè no és bo que el pes polític de la societat estigui en els extrems, sigui l’oligarquia (com ara) o sigui la classe obrera. Qui sosté l’equilibri, i per tant la cohesió social, és la preeminència de la classe mitjana. Però la situació actual ha radicalitzat la classe mitjana perquè l’ha depauperat. La gràcia de Podem, que cau en el primer dels pecats programàtics, és que incorpora com a seguidors gent que abans orbitava amb naturalitat en l’entorn del socialisme ordenat: funcionaris, per exemple, dels serveis retallats.
És obvi que la dreta no té ni vol tenir alternatives i que l’esquerra convencional, el PSC i el PSOE, tenen avui un aire d’antiguitat sense remissió, fins i tot a Europa. Ja poden canviar les cares que les respostes són inexistents: ells són els estabilitzadors còmplices del sistema. ICV coqueteja amb els alternatius per no caure sota aquest estigma, però n’està tacat. Curiosament, ERC se’n salva perquè com a estendard del moviment independentista reuneix moviment social i promesa de regeneració democràtica -o sigui, l’anhel de la classe mitjana- com a sortida a la crisi institucional. Per tant, el test de les pròximes eleccions municipals, en les quals una ERC molt forta competirà amb Ada Colau, Podem i la CUP -junts o separats- serà interessant. Sobretot perquè l’ocupació del poder és la pedra de toc d’aquells que intenten anar més enllà del populisme tot i agafar-ne com a punt de partida el discurs.
Dit això, el capitalisme financer és un sistema global que no es pot combatre des de la realitat local: la política de proximitat pot fer poc més que defensar-nos-en, blindar-nos davant de l’escomesa que ens proletaritza. Europa no està servint de res en aquest embat: el ball dels nous càrrecs ha sigut tan vergonyós com el discurs del rei d’Espanya. Tampoc a Europa les advertències de desafecció deuen haver servit de res. Però aquest és un altre tema.