La nova història a Catalunya (1960)

Del primer article que va publicar Vicens Vives (Girona, 1910-Lió, 1960) a Serra d’Or (I-1960) mig any abans de la seva mort prematura. Avui fa 64 anys del traspàs d’aquest historiador, assagista, catedràtic, autor de Notícia de Catalunya (1954), llibre de capçalera en l’esforçada -i autocrítica- represa sota el franquisme de la catalanitat castigada. En memòria d’ell la Generalitat atorga cada any la Distinció Jaume Vicens Vives a un professor universitari. 

Un dels esforços més considerables esmerçats durant els darrers vint anys en el camp de la nostra cultura ha correspost a la historiografia. Els catalans ens hem delit sempre per conèixer el nostre passat, i, a vegades, amb una exacerbació perillosa. Aquesta inclinació ha produït una sèrie ininterrompuda d’historiadors: universitaris, arxivers i acadèmics, els uns; advocats, periodistes, simples afeccionats, els altres. La Renaixença recolza gairebé tant en l’obra de reconstitució dels fets de Catalunya, com en l’expressió poètica d’una mentalitat retrobada. [...] Aquest confusionisme entre història i poesia, pròpia del moviment romàntic a tots els pobles, provocà una davallada en la qualitat dels nostres estudis historiogràfics. Davallada no solament tècnica, sinó encara de concepció general del nostre passat. La idealització dels fets ens portà a una visió irreal del que havia estat la dinàmica històrica de Catalunya. Aparegué així la tendència a contemplar-nos com un poble elegit, ple de bona voluntat, les tares i les ensopegades del qual calia atribuir a la malvolença de les altres nacions frontereres. Història apologètica, d’una banda; història ressentida, de l’altra. Amb aquest fardell d’il·lusions i prevencions, la nostra historiografia encetà el segle XX sense que hagués estat orejada per la tramuntanada del positivisme, que en altres països tingué la virtut de deixar l’intel·lecte històric on havia d’estar: entre un escepticisme interpretatiu i un fort arrelament a la mecànica dels fets documentals. Per aquesta causa, en la renovació dels estudis historiogràfics duta a terme per Rubió i Lluch i la seva escola, fou impossible de destriar la tècnica erudita d’encuny germànic de la inicial coacció romàntica. [...] El revisionisme de la nova escola ha estat una conseqüència de l’ambient científic internacional. Però no negaríem que també hi ha influït la meditació sobre els darrers esdeveniments de la nostra història, absolutament injustificables segons els cànons de la historiografia romàntica. Ha estat un desig de conèixer per a comprendre, de fer endreça. I, contràriament al que alguns de poc lluc encara pensen, aquest revisionisme no ha conduït al desfetisme. Catalunya i els catalans surten magnificats de la prova de foc d’aplicar-los l’òptica científica de la nova escola; gent que ha treballat i maldat molt, i que només ha tingut el greu i perdonable defecte de concebre, predicar i anar a la punta d’innovacions polítiques i socials que no han recolzat ni en la prepotència demogràfica ni en la impossible homogeneïtat social, ni en l’hegemonia financera, ni en la densitat cultural per a dur-les a bon terme. Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions dels pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills, i que en certs moments de la seva història -propers els uns, allunyats els altres- ha realitzat una part del somni de la humanitat de viure un regisme de tolerància i de vera democràcia. Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres; deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit.