2015: una nova Guerra Freda?

Ara que el 2014 s’està a punt d’acabar, queda clar que les estructures polítiques europees i internacionals vigents des del 1989 no han superat la prova del pas del temps. En efecte, el món no havia assistit a un ambient tan carregat de tensió des de la fi de la Guerra Freda, amb vessaments de sang a Europa i el Pròxim Orient i amb el teló de fons de la ruptura del diàleg entre les potències més importants. Sembla que el món està a punt de caure en una segona Guerra Freda. Alguns fins i tot diuen que ja ha començat.

Mentrestant, el principal òrgan internacional del món, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, no està exercint precisament un paper favorable ni adoptant mesures concretes encaminades a apagar els incendis i aturar les morts. Per què no ha actuat amb determinació per avaluar la situació i formular un programa d’acció conjunta?

Una primera raó és que aquella confiança que es va crear per posar fi a la Guerra Freda, que va costar penes i treballs mutus, s’ha desplomat. I sense aquella confiança, al planeta mundialitzat en què vivim, les relacions internacionals pacífiques resulten inconcebibles.

Però aquesta confiança no s’ha soscavat fa poc. En realitat, tot això va començar fa molt. Les arrels de la situació actual es troben en els esdeveniments del decenni del 1990.

En teoria, la fi de la Guerra Freda havia d’assenyalar l’inici del camí cap a una nova Europa i un ordre mundial més segur, però, en lloc de construir noves institucions europees per a la seguretat i aplicar la desmilitarització d’Europa, com s’havia promès a la declaració formulada a Londres per l’OTAN el 1990, Occident -i en particular els Estats Units- va cantar victòria. Als dirigents occidentals, l’eufòria i el triomfalisme els van pujar al cap. Aprofitant la debilitat de Rússia i l’absència d’un contrapès, no van fer cas de les advertències que es van fer contra la seva reivindicació del monopoli del lideratge mundial.

I és aquesta estretor de mires -la de qui intenta imposar la pròpia voluntat tot ignorant els interessos dels seus socis- la que ha portat als esdeveniments dels últims mesos. La llista de fets consumats inclouria també l’ampliació de l’OTAN, la guerra a Iugoslàvia (en particular, a Kosovo), els plans de defensa amb míssils i els esdeveniments que han tingut lloc a l’Iraq, a Líbia i a Síria. Com a conseqüència de tot això, el que era una butllofa s’ha convertit en una ferida infectada.

I la que més pateix és Europa. En lloc d’encapçalar el canvi en un planeta mundialitzat, el continent s’ha convertit en un escenari d’agitació política, de rivalitat per les esferes d’influència i de conflictes militars. La conseqüència inevitable és que Europa s’està afeblint en un moment en què altres centres de poder i d’influència s’estan enfortint. Si continua així, Europa perdrà la seva influència en els assumptes del món i s’anirà tornant cada cop més irrellevant.

Per fortuna, l’experiència del decenni del 1980 ens indica una via per la qual podem avançar. En aquella època, la situació internacional no era menys perillosa que avui. No obstant això, vam aconseguir millorar-la: no tan sols normalitzant les relacions, sinó també posant fi a la confrontació de la Guerra Freda. Es va aconseguir, sobretot, mitjançant el diàleg, però la clau per dialogar és tenir voluntat política i fixar prioritats adequades.

Actualment la prioritat ha de ser el diàleg mateix: una renovació de la capacitat per relacionar-se i escoltar-se mútuament. Estan ressorgint senyals encoratjadors, si bé les gestions inicials només han donat resultats modestos i fràgils: l’acord de Minsk sobre l’alto el foc i la retirada militar a Ucraïna; l’acord trilateral sobre el gas concertat per Rússia, Ucraïna i la Unió Europea, i la fi de l’escalada de sancions mútues.

Hem de continuar per aquest camí de passar de la polèmica i les acusacions mútues a buscar els punts de convergència i l’aixecament gradual de les sancions, que estan fent mal a les dues parts. Com a primera mesura, s’han d’aixecar les anomenades sancions personals, que afecten figures polítiques i parlamentaris, perquè aquestes persones es puguin reincorporar al procés de buscar solucions mútuament acceptables. Un dels àmbits en què es podrien adoptar mesures conjuntes és en l’esforç per ajudar Ucraïna a superar les conseqüències de la guerra fratricida i a reconstruir les regions afectades.

El mateix es pot dir dels reptes mundials i de la seguretat paneuropea. Els principals problemes del món d’avui -el terrorisme i l’extremisme, la pobresa i la desigualtat, el canvi climàtic, la migració i les epidèmies- empitjoren cada dia i, tot i que són diversos, comparteixen un tret fonamental: cap no té una solució militar. Però, d’altra banda, els mecanismes polítics per resoldre’ls o no existeixen o no funcionen correctament. En definitiva, la crisi mundial ens hauria de convèncer que hem de buscar, i sense demora, un nou model que pugui garantir la sostenibilitat política, econòmica i mediambiental.

Pel que fa a la seguretat d’Europa, l’única solució viable és la pan-europea. Els intents d’abordar el problema ampliant l’OTAN o mitjançant la política de defensa de la UE són contraproduents. Necessitem més institucions no excloents i mecanismes que ofereixin confiança i garanties a totes les parts.

En aquest aspecte, l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), en la qual es van posar tantes esperances, fins ara no ha estat a l’altura de la seva tasca. Això no vol dir que s’hagi de substituir per una institució nova, sobretot perquè ara l’OSCE ha assumit importants funcions de control a Ucraïna. Però és un edifici al qual s’han de fer reparacions i alguna paret nova.

Fa anys l’exministre d’Afers Estrangers d’Alemanya Hans-Dietrich Genscher, l’exassessor de seguretat nacional dels EUA Brent Scowcroft i altres autoritats van proposar la creació d’un consell de seguretat -o directori- per a Europa. Jo vaig manifestar que estava d’acord amb aquest plantejament. En el mateix sentit, durant la seva presidència el primer ministre de Rússia, Dmitri Medvédev, va demanar la creació d’un mecanisme europeu dedicat a la diplomàcia preventiva al qual s’hagués de consultar obligatòriament en cas d’amenaça a la seguretat d’algun estat. Amb un mecanisme així es podrien haver evitat els pitjors esdeveniments que han tingut lloc a Ucraïna.

Naturalment, cal retreure als dirigents polítics que no fessin cas d’aquestes i altres idees europees. Però també cal retreure-ho a tota la classe política, a les institucions de la societat civil i als mitjans de comunicació europeus.

Tot i que per naturalesa sóc optimista, he de reconèixer que en aquest final de l’any 2014 resulta molt difícil no ser pessimista. Amb tot, no hem de cedir davant del pànic i la desesperació, ni deixar-nos arrossegar cap a una espiral d’inèrcia negativa. Hem de transformar l’amarga experiència dels últims mesos en voluntat de reprendre el diàleg i la cooperació.

Aquesta és la meva crida als nostres dirigents i a tots nosaltres per al 2015: pensem, proposem i actuem junts.

Copyright Project Syndicate