La nova façana del Liceu

No fa gaire, Ignasi Aragay citava en aquest diari un pensament de Paul Valéry que trobo pertinent reproduir a l’hora de començar aquest article: “L’home és molt més complicat que el seu pensament, el més profund que hi ha en ell és la seva pell”.

M’hi ha fet pensar l’obra que Frederic Amat ha proposat fer a la façana del Liceu. Si el més profund de l’home és la seva pell, la profunditat de l’art es troba a la superfície. No són mai les intencions allò que fa que una obra amb voluntat artística esdevingui art; ni tan sols les intencions més brillants aconsegueixen totes soles que una obra en sigui, d’art. En qüestions d’art, la pell certifica la consistència d’una obra, fins al punt que si una obra de caràcter conceptual no té la pell justa, el discurs que la formalitza cau en el no-res. La pell és traïdora!

Aquests dies, arran de la polèmica que ha suscitat l’obra d’en Frederic Amat, molta gent m’ha demanat que n’opino, i m’he vist obligat a reflexionar-hi i a treure conclusions que potser em crearan l’enemistat de l’autor, cosa que dubto perquè és un home de món amant del fair play.

Em sembla que, a la proposta d’Amat, hi falla la pell, el material elegit. Ho dic sense voler entrar a discernir o discutir si els elements ornamentals triats són dònuts, pírcings, arracades, anelles de cortina o nanses (perdona, Frederic, que faci referència a la meva indomesticada i barroera imaginació, però la primera cosa que em va passar pel cap en veure el teu projecte va ser el record de la nansa d’una gibrelleta vermella que feia servir de nen i que ara, agegantada i multiplicadament enfilada per l’edifici del Liceu, se’m presentava com un malson de Lewis Carroll, de la qual cosa no et culpo pas).

El quid no són, doncs, els elements ornamentals triats, ja que d’entrada no hi ha res que, per se, sigui bo o dolent, sinó que tot depèn, i d’aquest dependre en penja el fil que sosté l’art. A mi em costa veure en aquesta intervenció la manera com l’arquitectura provinciana de l’edifici podrà ésser alliberada de la seva condició per l’ús de la ceràmica, un material que tant si volem com si no l’emfatitza. Em demano si el cridaner cop de puny proposat no farà llufa en no trobar capacitat de diàleg amb la textura de la paret, això és, si l’element decoratiu elegit no farà més evident la vulgaritat de l’arquitectura que es mira de dissimular. Si no la redoblarà. Em costa de veure’n la modernitat.

Encara més: fer una intervenció artística al carrer no és pas una cosa aïllada. L’obra no pot prescindir de l’entorn. Cal tenir al cap la Rambla sencera. No es poden ignorar, per exemple, les impertinents i pretensioses parades de fira que venen gelats i llaminadures tot prodigant mal gust al llarg del passeig, un mal gust que cal corregir encara que sigui a distància, amb dosis de sobrietat.

Però, tornant a l’element que ha desfermat la polèmica, què passaria -imaginar és de franc- si les formes vitruvianes de la façana fossin d’acer, per exemple? La duresa i lluïssor del material li oferirien modernitat i noblesa -un altre cop la pell- i en potenciarien intencionalitats imprevistes. Podríem copsar-hi una metàfora de la força orquestral que l’interior acull i que s’obre pas cap al carrer per fer lluir, com una presència muda, a ple sol, la seva esclatant esplendor sonora.

Als rabiosament contraris a aquesta intervenció els queda, en cas d’arribar a port, el consol de saber que la rutina tot ho esborra. Fa uns quants anys, a la plaça de Catalunya, una plaça acabada, s’hi va aixecar un monument a Francesc Macià, obra de Josep Maria Subirachs, un artista delerós de fer-se omnipresent. Ara, encara que el temps me n’hagi esborrat dels ulls la presència, aquella intervenció em continua fent mal al cor: una pedra a la sabata que fa caminar coixa la plaça. Que li resta caràcter internacional. To de capitalitat.

Fer una escultura pública és una cosa molt exposada, la qual cosa no vol dir que els que hem rebut crítiques ferotges a l’hora de fer les nostres hàgim de renunciar, per solidaritat professional, a la crítica amb la dels nostres amics.