L’any 2018, la Xina va dir prou. Assumia la meitat de les exportacions de plàstic del món i, farta de ser l’”abocador del planeta”, va vetar-los l’entrada. La UE, que n’hi exportava tres milions de tones, va veure’s forçada a posar-se les piles, i les organitzacions que feia anys que lluitàvem per una societat lliure de residus vam veure com amb el veto xinès s’accelerava la implementació de polítiques en l’àmbit de l’economia circular. Per fi, Europa aprenia que la manera de ser resilients és amb l’autosuficiència.
Set anys més tard, aquell aprenentatge és més viu que mai. El viratge de les democràcies europees cap a l’extrema dreta, la retirada dels EUA de l’Acord de París i l’anunci de les polítiques proteccionistes de Trump ens aboquen a un futur incert. Però també aboquen Europa a entomar, encara més, el lideratge en matèria de sostenibilitat, i fer-ho passa per implementar polítiques i normatives cap al residu zero. És a dir, on els productes que surten al mercat no esdevinguin residus, sinó un recurs valuós a preservar i que segueixi circulant dins del sistema. Una societat residu zero és més resilient perquè depèn menys dels recursos externs i, davant d’una crisi, minimitza els impactes econòmics i ambientals.
Imagineu una societat en què es prohibeixi fer anuncis a les marques d’ultra fast fashion, tal com van prohibir-se els del tabac. Una societat en què, als supermercats, els productes són a granel i, els que no, se serveixen en envasos que, un cop nets, es retornen perquè la mateixa distribució pugui tornar-los a utilitzar. Una societat en què, quan necessitem alguna cosa de forma puntual, com un trepant o una tenda de campanya, la puguem agafar en préstec tal com fem amb els llibres quan anem a la biblioteca. Una societat en què els productes d’ús quotidià, com els productes menstruals, els envasos o els biberons, estiguin lliures de tòxics.
El camí per arribar-hi és llarg, però hi arribarem. Aquesta setmana, més de cinc-centes persones tant d’aquí com d’arreu d’Europa i les Nacions Unides s’han aplegat a Barcelona per compartir coneixements i experiències al voltant de la prevenció de residus. Representants de l’administració pública, empreses i entitats de la societat civil han trobat en la segona edició del Festival Residu Zero el centre neuràlgic i de treball conjunt per avançar i consolidar un model de producció i consum lliure de residus i tòxics. Hi hem parlat dels reptes en el tèxtil, de les propostes legals i d’estandardització perquè els productes d’ús quotidià no tinguin càrrega tòxica i dels sistemes de reutilització dels envasos.
El panel “amb més morbo” del Festival va ser el de la futura implementació a l’Estat del Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), present en diversos països europeus, on s’assoleixen unes taxes de recuperació del 90%. Consisteix en deixar un dipòsit en forma de diners quan s’adquireix, per exemple, un refresc, que es recupera quan es retorna l’envàs. I dic “amb més morbo” perquè, per primera vegada, Rezero s’asseia públicament amb Ecoembes per parlar d’un SDDR que aviat serà una realitat. L’SDDR arriba forçada pel fet que Espanya no ha complert amb els objectius de recuperació d’envasos fixats per Europa. Tot i que arriba tard, és un èxit col·lectiu per a les entitats ambientalistes que fa anys que contrarestem el discurs d’Ecoembes amb dades i demostracions d’alternatives que faciliten la reutilització i el reciclatge eficient dels envasos de begudes. Amb la implementació de l’SDDR, els nostres municipis deixaran d’assumir una responsabilitat i un cost econòmic que no els pertocava, el de la gestió d’uns envasos que augmenten any rere any i tenen una composició cada cop més complexa. Ara, segons el principi de la responsabilitat ampliada, hauran de ser els fabricants els que hauran d’articular un sistema de recuperació propi i assumir el cost de gestionar els seus productes quan esdevenen un residu. No obstant això, l’SDDR es limitarà als envasos d’un sol ús i deixarà fora els reutilitzables, com el vidre. La gran pregunta és: per què? No en tenim la resposta. El que sí que sabem és que sense prevenció no hi haurà futur.
