Pedro Sánchez ha aconseguit els suports necessaris per ser investit nou president del govern espanyol, i queda així simbòlicament inaugurada una nova etapa política a Espanya i també a Catalunya que porta anys cristal·litzant. Per bé o per mal, serà una etapa molt diferent de les anteriors, que vindrà marcada de manera fonamental per la tramitació i implementació de la llei d’amnistia. Repassem els principals trets distintius del nou present polític.
Primer, si els dos grans partits espanyols durant els anys del procés independentista català havien presentat un front relativament comú en la qüestió territorial, que potser va tenir el seu moment culminant en l’activació del 155 la tardor de 2017, el PSOE de Sánchez ha anat conformant una posició estratègica respecte a la governança d’Espanya i el seu futur marc territorial radicalment diferent de la del PP. La creació de la taula de diàleg entre Catalunya i Espanya l’any 2020, amb poques reunions però alguns acords assolits, la concessió dels indults el 2021 a les persones condemnades pel judici del Procés, la recent i històrica introducció de les llengües cooficials de l’Estat al Congrés, o el compromís de tirar endavant la llei d’amnistia que acaba de presentar-se a tràmit a la mesa del Congrés són tots exemples indiscutibles d’un nou enfocament del conflicte territorial per part del PSOE. És indubtable que tots ells han vingut propiciats per l’interès polític de poder governar Espanya. Però també ho és que Sánchez ha demostrat una clara voluntat de canvi d’etapa política amb accions que ningú no pensava que es poguessin produir, i això tot i l’enorme preu polític que ha pagat i pagarà per dur-les a terme. La llei d’amnistia, com és esperable en tot procés d’aquesta naturalesa, posarà un punt final a l’etapa política anterior i obrirà un nou període de política espanyola netament plurinacional, que requerirà constants negociacions i col·laboracions multilaterals, amb resultats encara incerts.
Segon, el canvi d’enfocament en la posició territorial del PSOE, però també l’alineament del PP amb Vox (que representen, no oblidem, al 35% de l’electorat) en els pactes autonòmics i municipals i en l'oposició frontal a l’amnistia, han creat una situació de màxima crispació a l’espai polític espanyol i en una part de la societat. Les recents i insòlites manifestacions a Madrid; la successió de també insòlites declaracions institucionals del món judicial, jurídic i econòmic; l'oposició oberta d’una part del mateix PSOE, i l’enuig palpable d’intel·lectuals i amplis sectors socials fan preveure una legislatura agra, difícil, amb constants embats jurídics i amb una lluita interna relativament soterrada dins de les files socialistes. L’amnistia serà el motor d’una confrontació política sense precedents a l’Espanya democràtica, que sens dubte sobrepassarà altres moments històrics de tensió, com la darrera legislatura de González, la investidura de Rodríguez Zapatero o el període de renovació dels Estatuts d’Autonomia. La batalla judicial contra la llei d’amnistia serà també dura. I per més que hi hagi majoria progressista dins del Tribunal Constitucional, res assegura que la nova llei, si resulta aprovada, sigui finalment validada pel TC. Els resultats d’aquesta polarització política extrema i de la guerra judicial subseqüent també són incerts.
Tercer. Pel que fa al panorama polític de Catalunya, res fa pensar que les tensions obertes entre ERC i Junts hagin de diluir-se. El govern d’Aragonès potser podrà esgotar la legislatura amb el suport del PSC. Junts, amb Puigdemont al capdavant, seguirà lluitant per recuperar el protagonisme i el lideratge dins de l’espai polític independentista, i per aconseguir-ho necessita ser molt crític amb totes les iniciatives d’ERC. L’amnistia també tindrà un impacte crucial aquí. Per començar, implica un punt final ja definitiu a l’etapa del Procés. No és que solucioni el conflicte polític territorial, esclar. Però transforma la seva naturalesa de manera radical. Amb el canvi de posició de Junts, l’enfocament unilateral queda inequívocament abandonat, digui el que digui la retòrica d’alguns partits. Es produeix, per tant, un retorn ara ja general al marc constitucional i autonòmic, si no en els objectius polítics, sí en els mitjans que s’accepten per lluitar per aquests objectius. Per altra banda, Puigdemont i Junqueras veuran restablerts els seus drets polítics i podran tornar-se a presentar a les eleccions. L’any 2024 transcorrerà en clima preelectoral permanent. I molt previsiblement les properes eleccions catalanes vindran marcades per dos elements: una victòria en vots i escons del PSC i, per primer cop en molts anys, l’alta probabilitat que les forces independentistes no assoleixin una majoria parlamentària. Podrà el PSC aconseguir el govern de la Generalitat? Els resultats del nou panorama polític seran també molt incerts.
En definitiva, la investidura de Sánchez i la llei d’amnistia marquen l’inici d’una nova etapa política a Espanya i a Catalunya plena de tensions i incerteses. Però com tot canvi d’etapa, obre noves possibilitats i horitzons que fins ara eren impensables. I, la veritat, no és que l’etapa política que ara es tanca ens hagi portat gaires coses positives.
