La nova Església catalana
Déu ens ha girat l’esquena. Vos dir? Ca! Déu té altra feina. Ara mateix està sembrant pèsols amb l’Esperit Sant. Però Déu no hi és. Ei, almenys a les esglésies catalanes. Ho murmuren com una confessió a mig fer molts devots rebots aquests dies de Setmana Santa: cada cop es prega menys i es plega més el català als temples catòlics de Catalunya. La paraula ja no és de Déu, és de Dios. Amén bilingüe.
A l’Església catalana se li va menjar la llengua el gat fa anys i panys. Obra d’animal d'enginyeria demoníaca. Tot sempre entra per Ponent. Ni creients, ni menjacapellans, ni bledes assolellades antifotosíntesi, encara són conscients del que va suposar aquell Hiroshima espiritual que entre 1995 i 1998 va annexionar pels collons d’un Déu espanyol totes les parròquies (111) de la Franja de Ponent: vuit segles al bisbat de Lleida i setze segles a la Tarraconense. I amb això tot l’art de l’ermita més petita a Sixena. Això va ser un 1707-1714. Un 1936-1939. Un 155. Ocupació total i letal. I així, també, la llengua va caure rodolant fins avui.
La Franja espiritual va ser un assaig nuclear del que vindria. Però, clar, n’hi ha que creuen que això de la religió no va amb ells. Però és l’església, l’escola, els mitjans, el carrer, les llodrigueres, les capses de mistos... El desmantellament és absolut. Fa anys que ho sentim, ho veiem, ho sabem. Ni cas. Ara mateix els éssers que gosem parlar català, dia a dia, som antisistema. Som una avançada i socialitzada anomalia. Ja assenyalats. Potser en un futur perseguits. És l’hora? Tal vegada arriba. Allò que va profetitzar el cansalader espiritual de la carn catalana: el filòsof Francesc Pujols. Cal una religió catalana. Perquè, com deia ell, si es té casa pròpia, també cal tenir una religió pròpia. Amén, germà.
No cal pregar perquè la cosa ja s’està fent. Neixen noves esglésies arreu del país. Potser us semblaran diferents. Arquitectònicament, segur. Però entrem-hi. Anem a la vora de Girona. A Vilablareix. Allà hi ha un dels novells temples amb més feligresos del país: Ràdio Vilablareix. L’emissora local més escoltada de Catalunya. Som davant un dels fenòmens de la contemporània religió catalana. En aquesta casa del nou Senyor preguen les 24 hores del dia en català. Música celestial de tots els Països de la Fe catalana. Miracle! El mut pot parlar pels descosits! El mossèn DJ, Didac Romagós, és un “pesat”, però un “pesat” de marca i de sagrades i feixugues escriptures. El seu catecisme és de moral física inflexible: fa anar a la ràdio tots els entrevistats. I com legió assedegada d’ovelles desorientades sense fe, tot Cristo puja cap a un poble de menys de tres mil habitants. Miracle!
Si l’església musical, cultural, existencial de Vilablareix brotés, es multipliqués per deu, vint, trenta... per tot Catalunya, la religió catalana ja seria un fet. La fe només és una: esglésies petites, però campanes grosses. Hem de repicar, repicar i repicar. Hem de ser molt pesats. Perquè no pesa el plom ni la paraula: pesa l’estupidesa. El que pesa és que a les balances del país, de la llengua, no hi puguem pesar res. Ho sabia bé, l’amic Isaïes, profeta de la salvació: "Sords, escolteu! Mireu, cecs, i vegeu! [...] Has vist moltes coses, però no les recordes; hi senties bé, però no escoltaves! [...] Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturat i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit?” Eh? Doncs això. De cara a la campana, l’altaveu, el subwoofer, el crit, el gemec i l’hòstia santa, o no. Amén.