La nova col·lecció del Macba
Cada any, el Macba presenta el fons de la seva col·lecció, i ho fa de l'única manera que pot fer-ho un museu d'art contemporani seriós: reinventant-la. La contemporaneïtat és un trànsit entre el passat i el futur: regenera l'un i tempteja l'altre. En un mateix temps hi conviuen temps diversos, contemporitzen una infinitat de rostres, tot esperant que un futur entrellucat dins el mirall del passat els confirmi i faci reals. En aquest sentit, la col·lecció que actualment ofereix el Macba esdevé un obra per se . Una obra insinuada i desgranada a través d'exposicions que donen cos al concepte que impulsa el discurs central. Aquestes exposicions estan de pas, però ajuden a entendre des de l'òrbita internacional la particularitat de la nostra cultura. De la nostra contemporaneïtat. Juguen creativament amb les obres de la casa projectant-hi direccions no fressades. I tot plegat és menat sense gens de frivolitat, és a dir, sense prescindir d'olfacte ni de rigor intel·lectual. Es pot dir que si el museu no arriba més lluny no és pas per manca de vies, sinó de combois que hi transitin.
El recorregut comença superposant experiències de modernitat contraposades en la Barcelona dels anys trenta: la de Le Corbusier -associada al racionalisme i, per tant, decididament compromesa amb el sanejament físic i moral de la societat- i la de Jean Genet -en què la modernitat neix de l'estètica del que és informe i del que és marginal-. La Guerra Civil va segar la reforma urbana de la ciutat i la destrucció subsegüent va fer que la mossegada de la irracionalitat agafés voluntat i sentit. En aquesta banda hi trobem Dalí, Brassaï i Tàpies. A l'altra, Torres Garcia i Calder. Cristòfol i Fontana emprenen una tercera via de caire espacial que també farà llevada. D'aquest nucli, en deriven un seguit de revolts que el museu, a vista d'ocell, ens fa veure que no són sinó meandres d'un mateix riu. Així, doncs, l'obra de Gordon Matta-Clark, amb un constant construir-destruir, sintetitza i reviu en un mateix gest les voluntats de Le Corbusier i Genet. (Curiosament, en la mateixa època que l'artista americà buidava edificis per fer-ne escultures fugisseres, jo amb un cúter buidava papers per fer renéixer la pintura. L'esperit del temps és en l'aire esperant que cada u el confirmi des de la seva pròpia experiència). A continuació, ve l'exposició de Rita McBride, sobre la qual torna a planar l'ombra de Le Corbusier. Una reproducció a mida real de la planta de la Villa Savoye que l'arquitecte suís va construir a Poissy fa de peanya de les escultures de l'artista americana. Aquestes escultures són objectes massa compromesos amb l'ortodòxia estètica del moment, però qüestionen -tot reclamant a crits l'espaiositat museística que els dóna cos- els límits que separen escultura i arquitectura. Potser la imaginació em fa una mala passada, però no puc estar-me de relacionar remotament l'obra d'aquesta artista amb la tercera via que el museu esbossa: la derivada del sentit espacial de Fontana i Cristòfol.
La franja documentalista traspassa transversalment tota la col·lecció: mostra amb solvència el gros del fons del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona i, en acabat, recupera tota la informació possible sobre el congrés internacional de disseny, ICSID, de l'any 1971 a Eivissa. La recuperació de tot aquest material és un encert encomiable. I encara resta destacar l'exhibició del càustic documental de Roberto Rossellini sobre el Centre Pompidou de París: una mirada crítica sobre el paper del museu d'art modern en la societat de masses.
I per acabar de relligar la ruta que va emprendre Jean Genet, el Macba tanca la col·lecció ressuscitant l'obra del pintor Luis Claramunt, mort ara fa dotze anys. A mitjans anys 70 les pràctiques artístiques conceptuals van pervertir-se ràpidament i els discursos que les sostenien van academitzar-se en ginys. Com a reacció, un grup de joves artistes va retornar a la pintura. Tanmateix, la pintura de la gran majoria feia trampa: era acadèmicament efectista, comercial, il·lustrativa, literària... modernosa , és a dir, reaccionària d'arrel. Una pintura sense esperit, formalment buida. Podem dir que Luis Claramunt va viure literàriament la vida. Fins i tot podem afirmar que els temes dels seus quadres són un punt reaccionaris. Ara bé, la pell de la seva pintura el redimeix d'aquest pecat. És la pell de la seva pintura que ens revela la veritat del seu fons.
De l'exposició de Claramunt, cal valorar-ne a part l'encert del muntatge. Un muntatge no gens feixuc que permet que l'espectador pugui submergir-se en el treball de camp del pintor. Els llibres que es va autoeditar, la munió de dibuixos que va produir i la documentació fotogràfica que va generar són materials que serveixen per acostar-nos al nucli dur del seu art. Al seu àmbit més íntim. I que a la fi relliguen, conceptualment, tota la documentació que la col·lecció del museu exhibeix.
