El compromís més cridaner del pacte d'investidura entre el PSC i Esquerra Republicana és el que fa referència al nou model de finançament singular. Sobre el finançament singular ja s'ha escrit molt i s'escriurà més en els propers temps, perquè la cosa va per llarg. Un aspecte que no ha cridat tant l'atenció és el de l'acció exterior de la Generalitat. Després d'anys d'instrumentalització d'aquest àmbit en pro de la causa independentista, és lògic interessar-se pel nou enfocament del Govern en l'etapa post-Procés.
El primer que s'ha de dir és que la posició de l'acció exterior dins de l'acord d'investidura és una mica xocant. L'acció exterior es presenta com una de les potes del compromís de "reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya", i apareix literalment encaixonada entre dos temes típicament identitaris com són la llengua i les seleccions esportives. El passat 20 de setembre, en la seva primera compareixença davant la comissió d'Unió Europea i acció exterior del Parlament, el conseller Jaume Duch va esvair els possibles dubtes que planteja aquesta estranya ubicació: va detallar els sis grans eixos amb què treballarà el seu departament per reforçar l'acció exterior, començant per la millora de la presència i de la influència de Catalunya en les institucions de la Unió, sense utilitzar mai l'expressió "reconeixement nacional".
A banda dels sis grans eixos, en aquesta compareixença el conseller va dir i va repetir que l'oficialitat del català a les institucions europees –una qüestió curiosament absent de l'acord d'investidura– constitueix una prioritat per al Govern, i que el seu departament treballarà de manera "incansable" per aconseguir-la.
L'opció és perfectament legítima, però té poc recorregut. A curt termini, la presidència hongaresa de la Unió ja ha deixat clar que no pensa moure ni un dit en pro de l'oficialitat del català. A la sessió del Consell de la Unió Europea del 24 de setembre, sense anar més lluny, la qüestió ni tan sols va aparèixer a l'ordre del dia. A mitjà i llarg termini, mentre el PP espanyol atiï els seus socis europeus en contra de l'oficialitat del català, no s'albira la manera de suscitar la unanimitat dels 27 estats membres, que és la condició sine qua non per a modificar el règim lingüístic de la Unió. L'ocurrència del ministre Albares de driblar els estats recalcitrants acudint al Tribunal de Justícia té un recorregut proper a zero. La petició d'oficialitat per al català pot quedar embarrancada com ho està la petició d'oficialitat del turc feta per Xipre l'any 2016, que no s'ha portat mai a votació.
Potser conscient d'aquestes magres perspectives, a la seva compareixença parlamentària el conseller Duch va suggerir que cal treure el màxim profit de les eines que ja tenim a l'abast: sense ser una llengua oficial de la Unió Europea el català ja es pot utilitzar en unes quantes institucions europees, i es podria utilitzar demà mateix al Parlament Europeu si la mesa ho autoritzés. (El missatge implícit de Duch és que un acord de la mesa en aquest sentit resulta molt més versemblant que la unanimitat exprés dels 27 estats membres.)
En aquesta compareixença del conseller Duch, un membre de la comissió d'Unió Europea i acció exterior ho va aprofitar per a reclamar que Catalunya lideri "a nivell internacional" el rebuig al que està passant des de fa un any a Gaza, i una altra diputada va recordar els 40.000 morts a la regió, que és com si de la nit al dia "desaparegués tota la població de Vilafranca".
És lògic que els parlamentaris s'interessin per la posició de Catalunya respecte a un conflicte internacional, i molt especialment si és de la magnitud del que assola en aquests moments el Pròxim Orient. Entre altres coses, l'interès d'aquests parlamentaris corrobora que l'acció exterior de la Generalitat no es pot circumscriure a ser un "pilar del reconeixement nacional de Catalunya". El que és una mica trist és que el mateix dia que la presidenta de la Comissió Europea anunciava un préstec de 35.000 milions d'euros per a reconstruir Ucraïna a ningú se li acudís reclamar el lideratge "a nivell internacional" de rebuig al que està passant des de fa dos anys i mig en aquell país. I el més trist de tot és que en el seu primer aniversari ningú es recordés de l'operació militar de l'Azerbaidjan a l'Alt Karabakh, que va causar la fugida de més de 100.000 armenis locals cap a la República d'Armènia, que és com si de la nit al dia irrompés a Catalunya la població no d'una sinó de set Vilafranques.
