La llei de Godwin diu el següent: a mesura que una discussió en línia s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s'esmenti Hitler o els nazis tendeix a 1. Dit d'una manera més col·loquial, si una conversa, tant en fòrums d'internet com entre amics, deriva en Hitler o en els limítrofs del nazisme, és que ha arribat a un punt de no retorn, aquell indret dialèctic on un es veu perdut i en el qual les argumentacions s'han desviat tant del tema principal que és millor donar per finalitzada la conversa. Ho tinc comprovat. A les tres del matí, embolicats tots en un núvol d'espessor mental, algú assegut en un sofà i amb el cendrer a les mans acaba esmentant ‟la bitxa del segle XX”. Aprofito l’avinentesa per recomanar el visionat de Ha tornat, un notable film a partir de la novel·la de Timur Vermes que, en clau d'humor, narra l'aparició de Hitler en la nostra època i com a poc a poc aconsegueix atrapar l'audiència del seu país utilitzant exactament les mateixes pors que el van portar al poder. La diferència més notòria és que en aquesta ocasió el canceller canvia aquells escenaris megalòmans on feia els seus encesos discursos pels platós televisius. La por és poderosíssima, tant que existeix una altra teoria, l'anomenada doctrina del xoc, segons la qual la periodista canadenca Naomi Klein argumenta que algunes polítiques econòmiques instaurades últimament han sigut acceptades per la població a través de la creació de la por, la confusió i l'estat de xoc en els inconscients i no pas perquè la ciutadania les aprovés en realitat. Parlant d'Espanya, hi ha una altra llei que funciona diàriament: la llei de la controvèrsia de Benford. ‟La passió associada a una discussió és inversament proporcional a la quantitat d'informació real disponible”. A la Pell de Brau som veritables especialistes a donar la nostra furibunda opinió sobre qualsevol cosa. Senzillament, no podem quedar-nos callats. I si no sabem argumentar amb fonaments, tranquils tots. Sempre tenim un as a la màniga. La llei de Godwin!