El 1815, Europa estava devastada. Les guerres napoleòniques havien consumit recursos i ànims. La desfeta final del general cors que es va coronar emperador semblava dissipar qualsevol esperança de canvi: el poder seguiria eternament en mans d'absolutistes hereditaris. La revolució de 1789 havia quedat (aparentment) en no res.
I de les cendres continentals en va sorgir el romanticisme.
El terreny estava adobat. Els primers brots romàntics havien sorgit, com a reacció a la Il·lustració i al racionalisme, a finals del XVIII. I en aquell mateix segle Emmanuel Kant havia sacsejat l'epistemologia: segons ell, la nostra percepció de la realitat, limitada a les capacitats dels nostres sentits, era tènue en el millor dels casos. L'experiència completa de la realitat era impossible. Tornàvem de ple a l'idealisme.
La filosofia europea va començar a escriure's en alemany: Hegel, Schopenhauer, Nietzsche. Deixem de banda el primer: va ser el gran filòsof del moment, va obtenir reconeixements, va viure bé, es va casar i va tenir un fill i, en fi, va gaudir d'una vida raonablement feliç. Costa entendre la seva obra, però el seu mecanisme dialèctic encara manté la seva utilitat, per la via idealista o la del materialisme.
Ens interessen els altres dos: dos homes intel·ligentíssims, convertits en misògins després de sengles fracassos sentimentals, entestats a mostrar-se com no eren i arrebossats de frustració. Schopenhauer i el seu deixeble Nietzsche van promoure idees tremebundes; mai a la història de la filosofia s'havien escrit coses tan salvatges. Es podria pensar que tots dos havien patit experiències vitals terribles. En realitat, tant l'un com l'altre gaudien de còmodes rendes vitalícies, disposaven de molt de temps per perdre's en cavil·lacions i, en cert sentit, no van haver de sortir mai de l'adolescència.
Recordem: al segle del romanticisme, els sentiments i les emocions van adquirir primacia sobre la raó. Això és fonamental.
El món com a voluntat i representació, la gran obra d'Arthur Schopenhauer, és plena de fogonades enlluernadores i, a més, s'entén. En resum, ve a dir que el món és lluita, dolor i misèria, en un bucle interminable de patiment del qual estira la voluntat, és a dir, l'ànsia de vida. L'optimisme “és una burla”. Fins aquí, l'esperable en un gran pessimista. La conclusió pràctica resulta una mica més espinosa: segons Schopenhauer, el millor que podria fer la humanitat és deixar de mantenir relacions sexuals i extingir-se. La seva proposta final és el suïcidi col·lectiu. Vaja.
Friedrich Nietzsche va proclamar que el valor fonamental era la força i que la moral vigent venia a ser una conspiració dels febles per lligar de mans els poderosos i imposar, per la via de bajanades com el cristianisme i la democràcia, l'imperi de la mediocritat. Ell, per descomptat, era un geni, un dels forts, un heroi sense por de la veritat. Tot i que la seva condició real era una altra.
Va voler ser soldat i a la primera va caure del cavall, va quedar malmès i va ser enviat a casa. Després va ser acceptat com a infermer: així que va veure les atroces ferides de guerra va emmalaltir i de nou va haver de tornar-se'n a casa. Era patològicament bondadós, una ànima càndida i despresa que en els seus textos, famosament emparats per Zaratustra (Zoroastre), es presentava com un déu tronant i despietat.
Per descomptat, mentre Schopenhauer i Nietzsche formulaven la seva filosofia, Europa va aixecar el vol, va construir ferrocarrils, va tornar als assajos revolucionaris i es va endinsar, per a les coses bones i per a les dolentes, en el capitalisme i la industrialització. Però tots dos van deixar empremta. Un segle després, el nazisme va adoptar Així va parlar Zaratustra com un dels seus llibres de capçalera. Pobre Nietzsche, tan bo que va acabar boig.
Els romàntics de què parlem estaven convençuts que el somni de la raó produeix monstres. Això no és sempre incert. Però van acabar demostrant (al marge de la brillantor dels seus raonaments: un filòsof es pot donar per satisfet si escriu a la seva vida un paràgraf original i veritable) que el somni de les emocions també produeix monstres que, a més, són estúpids.
Avui, ara, en aquesta era nostra d'emocions, sentimentalisme, rebequeries infantils i hiperconnectivitat, amb la política i els mitjans enfilats en una mecànica perversa (com més mentida i més fúria, més beneficis), no ens pot sorprendre cap resultat electoral. Som com adolescents consentits que inventen conspiracions per dissimular les seves inseguretats. En realitat, m'estranya que aquest Alvise no hagi obtingut més vots. Espero que no hagi de passar alguna cosa atroç perquè recuperem el contacte amb la realitat.
