"Tens la necessitat que altres persones t'apreciïn i admirin, i tanmateix ets crític amb tu mateix. Encara que hi ha algunes debilitats en la teva personalitat, generalment ets capaç de compensar-les. Disposes d'una considerable capacitat que de vegades no aprofites. Tendeixes a ser disciplinat i controlat de cara enfora, però preocupat i insegur per dins. De vegades tens seriosos dubtes sobre si has obrat bé o has pres les decisions correctes". Frases semblants a aquestes formaven part d'un text que el psicòleg Bertram Forer va distribuir el 1948 entre els seus estudiants després de fer un suposat estudi de personalitat a partir d'un qüestionari previ. El text de Forer no es basava, però, en la interpretació d'aquest qüestionari, sinó en fragments de prediccions zodiacals triades a l'atzar. Els estudiants, que òbviament no coneixien la jugada, van valorar la caracterització de la seva pròpia personalitat amb un 4,2 sobre 5. D'aleshores ençà, l'experiment s'ha repetit en múltiples ocasions. Sorprenentment, el resultat no es mou gaire d'aquesta xifra; és quasi una constant. Tot plegat es coneix avui com a efecte Forer. El fenomen no deixa de ser un tipus d'apofènia, és a dir, una projecció imaginària de patrons i significats que permet una simplificació autocomplaent de la realitat. Si el text que Forer va entregar als seus estudiants hagués començat amb la frase "ets un dropo insuportable que fa malbé tot el que toca", per exemple, la puntuació no hauria estat de 4,2 sobre 5, de ben segur. Més aviat s'hauria acostat al 0,42 sobre 5...
Els qui vam ser jovenets a la dècada del 1970 vam haver d'entomar tant sí com no totes aquestes històries de l'horòscop. Era ridículament evident que allò no tenia ni cap ni peus, però moltes persones interpretaven les seves pròpies actituds en funció del patró imaginari que els imposava el signe zodiacal. Els Sagitari són així, els Cranc són aixà, els Àries fan o deixen de fer no sé què, etc. El moment del teu naixement determinava el teu caràcter. Llàstima que la manera com es descrivia només era una mera forma d'adulació encoberta pensada perquè tothom l'acceptés. En els últims temps estic observant el mateix fenomen en relació amb les cada cop més estereotipades caracteritzacions generacionals. Ara els Sagitari han estat substituïts per una generació anomenada baby boomers, els Cranc es fan dir mil·lennials, els Àries es denominen Z, o Y, o Rita la Cantaora. Tota aquesta escolàstica primària i inventada, consolidada en aquests temples virtuals del saber on els influencers expliquen l'essència de les coses amb rigor científic i profunditat filosòfica, ha triomfat. Com pot ser, això? Potser perquè aquests romanços pseudosociològics ocupen ara el lloc que havia deixat el declinant –però enyorat– zodíac. Potser també perquè justifica acomodatíciament determinats fracassos col·lectius: hi ha conceptes que, en realitat, tenen una funció narcòtica.
Les generacions existeixen, òbviament, i solen caracteritzar-se per algun fet històric rellevant que les aglutina. Els nois alemanys o francesos que tenien 18 anys durant la Primera Guerra Mundial, posem per cas, van viure enmig del fang de les trinxeres una experiència ben diferent de la dels nord-americans de la mateixa edat que a finals de la dècada del 1950 van contemplar com el seu país es transformava en una potència econòmica, militar i cultural indiscutible. Dit això, però, resulta absurd pensar que aquestes franges de població comencen exactament en un any concret i acaben en un altre. El fet més distorsionador i deshonest, en tot cas, rau en l'establiment d'una caracterologia específica similar a la del vell zodíac, que és el que s'està fent amb el tema de les generacions actuals. La gran Jeanette cantava allò de "yo soy rebelde porque el mundo me hizo así". Doncs que bé. Ara la cançoneta apel·la a suposades determinacions generacionals que actuen gairebé com una malaltia congènita que no té tractament conegut. Abans, aquest trastorn rebia un altre nom: es coneixia com "excuses".
Observant les persones que m'envolten, i que pertanyen a diverses generacions, el que hi percebo és una heterogeneïtat que no encaixa en absolut amb els trets estereotipats del nou zodíac. En tots aquests grups d'edat hi veig, sense excepcions, gent amb empenta i gent que no en té, persones espavilades i d'altres que no ho són tant, tipus que se saben adaptar a les circumstàncies i d'altres que es limiten a ploriquejar. M'imagino que entre les generacions que van viure el Paleolític o la Primera Guerra Carlina va passar el mateix.
