El nou talent audiovisual i el català

Tinc un grup de catorze alumnes cadascun dels quals ha de presentar un projecte de curtmetratge. Dels catorze, un tribunal format per professores i professionals del sector audiovisual n’escollirà un en el qual treballarem durant el pròxim any i mig. Quan em presenten els dossiers dels films, només dos ho fan en català. Tanmateix, de castellanoparlants, que la llengua materna sigui el castellà, tinc tan sols 4 alumnes. Arriba el dia de la presentació i, durant l’exposició, un dels dos alumnes que ha presentat el dossier en català explica que el seu curt, si surt escollit, el vol fer en anglès, que és la llengua en què el bon cinema “sona bé”.

L’anècdota il·lustra molt bé quina consideració té la llengua catalana entre les noves generacions i els futurs professionals de l’audiovisual quan es tracta de posar-se a crear continguts. El desprestigi ve donat, en essència, perquè s’associa unívocament la qualitat de les obres audiovisuals amb la llengua anglesa mentre que el català, d’entrada, no els sembla una llengua “digna” de ser parlada en una gran pel·lícula. La consideració és, per descomptat, injusta. Ningú pot negar la bona salut de l’audiovisual fet a Catalunya, especialment quan parla en català. Cineastes i pel·lícules que aposten per la nostra llengua viatgen arreu del món emportant-se premis als festivals més prestigiosos, de Neus Ballús a Carla Simón passant per Albert Serra i tants altres. Tanmateix, són obres a les quals les noves generacions no tenen el fàcil accés a què ells estan avesats i, per tant, aquest és el primer escull a superar. L’aprovació de la Llei de l’Audiovisual que està en camí semblaria agafar una part d’aquesta responsabilitat en obligar les plataformes a oferir en els seus catàlegs un 6% de produccions en llengües cooficials, entre elles el català, si no fos perquè les grans plataformes, les que no tenen seu fiscal a Espanya –com ara Netflix o HBO– i les més populars, quedaran eximides d’aquesta obligació.

Una altra qüestió que afecta la presència del català als continguts és la dinàmica de la indústria audiovisual i el seu inevitable sotmetiment a la lògica dels diners. Hi ha una part de la producció que renuncia a la qüestió idiomàtica pels requeriments financers dels projectes, complexos i gens fàcils. Libertad, el recent film de Clara Roquet, per exemple, és un film ambientat a la Costa Brava on no se sent ni un sol diàleg en català. És francament una llàstima, ja que el film es va estrenar a la passada edició del Festival de Canes, el més important del món, i és una meravella. En aquests casos es perd una oportunitat d’or per prestigiar la llengua de la mà del talent local.

Actualment, tan sols dos de cada deu joves consumeixen continguts audiovisuals en català, segons les dades aportades recentment pel Consell d’Avaluació Superior del Català. No només ens cal una intervenció ferma per tal que els continguts siguin accessibles sinó també procurar desvetllar i conrear des de l'educació una sensibilitat idiomàtica que prestigiï i posi al seu lloc l’audiovisual que aposta per la nostra llengua.