El nou ordre mundial i la memòria

Els meus estudiants de primer de carrera són nascuts majoritàriament l'any 2005. Jo soc del 1964. Això vol dir que ens portem més de 40 anys. Aquest fora el càlcul fàcil i una mica insubstancial. A l'hora d'entendre el món, de valorar els fets, d'atorgar una dimensió moral als esdeveniments, hi ha distàncies cronològiques que resulten més rellevants. Quan jo vaig néixer només havien passat 19 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial (i 25 de la Guerra Civil Espanyola: aquells cínics 25 años de paz del franquisme). En canvi, encara en faltaven 37 per als fets de l'11 de setembre de 2001. Deixant de banda el bagatge cultural i la formació acadèmica de cadascú, la mirada ètica de la meva generació està inexorablement condicionada per la memòria –no la vivència– d'aquelles dues guerres. La sempre incerta transmissió d'aquest llegat marca moltes coses que després costen d'esborrar, especialment quan un prové, com és el meu cas, d'una tortuosa història familiar d'exilis, presons, camps de concentració i tota mena de penúries. A l'hora d'analitzar coses que estan passant ara mateix, els meus referents són els que són. Els de les persones més joves que jo ja són uns altres, i segurament es basen en fets com els de l'11 de setembre de 2001 o altres més recents. Això no és bo ni dolent: és inevitable. En qualsevol cas, té conseqüències. Pensem, per exemple, en la recent mort de Navalni en una presó ubicada ni més ni menys que al cercle polar àrtic. Per a mi, la comparació amb el gulag de l'era soviètica s'activa automàticament. Per a les persones que van néixer quan Putin ja era president, en canvi, la cosa sona segurament d'una altra manera. Això no vol dir que menystinguin o bé sobrevalorin el tràgic final del líder opositor rus, sinó que conceptualitzen el conjunt dels fets en un context diferent.

Molts països africans i asiàtics –si fos cursi els anomenaria "el sud global"– s'han afilerat amb l'eix Rússia-Iran-Xina, que inclou també, com si fos un extravagant penjoll geoestratègic, Corea del Nord. Ho fan per diversos motius, evidentment. Hi ha qui els percep com heroics reductes del vell ordre patriarcal, hi ha qui té expectatives d'inversions en infraestructures (la majoria de països de l'Àfrica negra amb relació a la Xina), hi ha qui els contempla com els únics capaços de plantar cara al capitalisme nord-americà, i un llarg etcètera de raons. Val a dir que algunes són força més plausibles que les altres, però això importa poc. Els interessos d'aquest eix –i els de tots els eixos que s'han fet i s'han desfet al llarg de la història– acabaran col·lisionant sense remei, però de moment ja els va bé. Tot canviaria si el país més poblat del món, l'Índia, es pronunciés amb claredat en un sentit o en un altre. Coses com la revolta dels pagesos hindús (representen el 12% de l'economia del subcontinent) podrien precipitar aquest canvi de direcció d'una manera brusca.

A diferència de la demogràficament decadent Unió Europea, els països que avui fan costat de manera implícita o explícita a l'eix Rússia-Iran-Xina tenen una població molt jove. Potser a l'escola els han explicat alguna cosa sobre els morts del totalitarisme, siguin les purgues de la Unió Soviètica estalinista o els projectes demencials del Gran Salt Endavant del camarada Mao. La memòria directa d'aquells fets, però, s'ha perdut. La Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping són hereves d'aquell malson i, en essència, el reivindiquen amb un llenguatge equívoc però alhora explícit (Putin va afirmar que la descomposició de l'URSS fou la catàstrofe del segle XX). Per a aquests nois i noies de l'Àfrica negra o de l'Àsia central que avui confien en la generositat de Putin o Xi Jinping, tots aquests referents històrics queden tan lluny com Genguis Khan. Formen part dels llimbs del passat entès com una abstracció inconcreta. Per a la majoria d'europeus d'una certa edat, en canvi, tot plegat representa una amenaça objectivament greu tant per a les llibertats democràtiques com per al benestar econòmic.

En la mesura en què les qüestions identitàries han esdevingut un tema central en les societats avançades –potser perquè han substituït el paper que feien a final del segle XX les ideologies tradicionals– la memòria col·lectiva ha esdevingut un fet important. La identitat es construeix, es desconstrueix o es reconstrueix amb una determinada articulació –gairebé gestió– de la memòria, i aquesta té, per tant, un fortíssim component polític. Els hereus dels projectes totalitaris del segle XX ho saben i per això fomenten la desmemòria del segle XXI amb la propaganda de sempre.