El nou ordre mundial mediàtic de la Xina
Des de la massacre de la plaça de Tiananmen de fa 30 anys, la Xina ha experimentat un desenvolupament econòmic extraordinari. Tot i això, i contràriament al que esperaven molts líders i analistes occidentals, el país no ha adoptat gradualment la llibertat de premsa ni el respecte pels drets humans. Per contra, un informe recent de Reporters Sense Fronteres (RSF) mostra que la Xina està treballant activament per construir un “nou ordre mundial mediàtic”, una iniciativa que planteja un perill clar a les democràcies del món.
La llibertat de premsa, una de les principals exigències dels manifestants de Tiananmen, està oficialment garantida per l’article 35 de la Constitució xinesa. Però el Partit Comunista Xinès (PCX) i el seu aparell estatal la segueixen incomplint sistemàticament.
De fet, la Xina és un dels països amb més periodistes empresonats, i ocupa el lloc 177 de 180 en l’Índex de Llibertat de Premsa Mundial 2019 de RSF. El Gran Tallafocs de la Xina, un ultrasofisticat sistema de filtres d’internet, limita l’accés de la majoria dels 830 milions d’usuaris xinesos a la xarxa, i el PCX no té objeccions per pressionar les editores i plataformes de xarxes socials perquè s’autocensurin. La Xina rebutja obertament la Declaració Universal dels Drets Humans amb una retòrica sobre l’“harmonia social” i la “relativitat dels valors”.
La cohibició que alguns líders xinesos sentien després de la massacre de Tiananmen ha desaparegut. Avui el règim promou amb orgull el seu model autoritari pel món. El nou ordre mundial mediàtic que intenta construir és menys conegut que la seva iniciativa Belt and Road -que implica una reconstrucció de l’antiga Ruta de la Seda i la creació d’una ruta marítima paral·lela-, però és igual d’ambiciós.
Amb la seva campanya de repressió dels mitjans, la Xina s’aprofita de les divisions existents a l’interior de les democràcies del món. Busca fissures en el compromís de les societats amb els valors democràtics com la tolerància i l’obertura, i les intenta obrir amb propaganda sobre les seves pròpies doctrines polítiques. Els seus líders saben que quan se silencia els periodistes s’extingeixen gradualment les alternatives a l’autoritarisme. Al capdavall, és molt difícil encoratjar un debat polític constructiu quan qüestionar la visió oficial és un delicte punible.
El PCX ja ha començat a exportar els seus mètodes repressius a través d’importants conferències internacionals, com la Cimera Mundial de Mitjans i la Conferència Mundial d’Internet. Al Sud-est Asiàtic, les reformes legislatives orientades a restringir la llibertat de premsa segueixen el patró de les lleis xineses, i s’està convidant molts periodistes a aprendre “periodisme amb característiques xineses”.
Fins i tot en llocs on se segueix protegint la llibertat de premsa per llei, la Xina hi està interferint, limitant la capacitat dels ciutadans de prendre decisions informades sobre polítiques públiques. Des de Suècia fins a Austràlia, les ambaixades xineses pressionen els mitjans occidentals perquè censurin les seves pròpies peces i notícies. Mentrestant, les autoritats compren continguts que els són favorables en publicacions occidentals de referència, i han seguit invertint en el seu aparell de propaganda global.
Les democràcies del món han d’anar més enllà de la seva miop competència per aconseguir el favor de la Xina i unir esforços per resistir-se a la seva visió alternativa de caràcter autoritari. Això vol dir organitzar una resposta ambiciosa, persistent i coordinada que defensi l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans. No hem de dubtar en la lluita contra els que ataquen la llibertat de premsa. Hem d’alçar les nostres veus per condemnar els abusos que agredeixen els nostres valors. I hem de fer-ho ara.
Els dies 10 i 11 de juliol, els principals defensors de la llibertat de premsa del món es reuniran a Londres en la Conferència Mundial per la Llibertat de Mitjans. Han d’aprofitar aquesta oportunitat no només per reafirmar principis bàsics, sinó també per organitzar-se en la construcció de barreres a la influència mediàtica de la Xina, i posar fi a la impunitat de les violacions a la llibertat de premsa.
Aquesta resistència coordinada seria un gest d’homenatge als que van pagar el preu més alt per defensar la llibertat d’informació a la Xina, com el Nobel de la pau Liu Xiaobo, a qui el govern xinès va deixar morir en arrest domiciliari. També als més de 100 periodistes que estan detinguts en condicions molt difícils, com Huang Qi -premiat per RSF- i el fotògraf Lu Guang, que ha rebut nombrosos reconeixements pel seu treball sobre qüestions socials i ambientals a la Xina.
Aquest mes es compleixen trenta anys de la massacre de milers de manifestants pacífics a Pequín i tota la Xina per resistir amb coratge davant un règim autoritari. Les democràcies del món els deuen el gest de mostrar un coratge similar avui per defensar la llibertat de premsa, i la democràcia mateix, a tot el planeta.
Christophe Deloire, secretari general de Reporters Sense Fronteres, és coautor d’aquest article
Copyright Project Syndicate
