Per què Xi governarà el futur i Putin no

Estem sent testimonis d'una confluència sense precedents de crisis majors i menors. De la pandèmia del covid-19, l'alça dels preus de l'energia i el retorn de la inflació a les economies desenvolupades i en desenvolupament, fins a la fractura de les cadenes de subministrament, la criminal guerra de Rússia a Ucraïna i el canvi climàtic: moltes d'aquestes crisis no són només senyals de decadència, també ho són del naixement d'un nou ordre.

Alhora que van desapareixent les restes de l'ordre bipolar del segle vint, estem vivint el sorgiment d'una nova pentarquia. Els Estats Units i la Xina –les superpotències militars, tecnològiques i econòmiques d'aquest segle– en seran els actors dominants, però Europa, el Japó i l'Índia tindran una influència important sobre grans àrees del planeta.

Un gran signe d'interrogació penja sobre Rússia, perquè el seu estatus, capacitats i posició estratègica futurs dependran del resultat de la seva temerària guerra d'agressió. Sota el president Vladímir Putin, Rússia s'ha aferrat desesperadament al passat, buscant recrear el segle vint o, fins i tot, les darreres dècades del segle dinou. Però amb el seu intent catastròficament equivocat de destruir Ucraïna, Rússia només està acabant amb si mateixa.

No hi ha dubte que la derrota militar russa a Ucraïna s'acabarà produint i només queda en suspens saber quan. Però és massa aviat per predir-ne les conseqüències probables. ¿Sobreviurà el règim de Putin o la derrota russa donarà pas a una altra fase de decadència i desintegració internes? Fins que aquesta pregunta no es resolgui, encara no podem saber si Rússia intentarà mantenir les seves antigues pretensions d'hegemonia sobre Europa de l'est i gran part d'Euràsia.

Si el Kremlin es veu obligat a abandonar-les, és probable que acabi també la seva aspiració a ser una potència mundial. En tot cas, el més probable és que, fins i tot decrèpita i humiliada, Rússia, en lloc de passar a una hibernació geopolítica, continuï sent una font d'inestabilitat important en el nou ordre, especialment al continent europeu. A hores d'ara ja no està tan clar que amb el seu enorme arsenal nuclear en tingui prou per garantir el seu estatus geopolític. La seva economia s'està debilitant de manera decisiva a mesura que la resta del planeta s'allunya dels combustibles fòssils, que en constitueixen l'eix econòmic central.

Mentre Rússia planteja nous riscos a causa de la seva fragilitat i decadència, la Xina ho fa per l'augment de la seva riquesa i poder. Gràcies a l'onada massiva de globalització que es va iniciar a començaments dels 2000, el gegant asiàtic va poder sortir de la pobresa i posicionar-se per assolir l'estatus d'economia d'alts ingressos. I, amb la credibilitat d'Occident parcialment debilitada per la crisi financera del 2008, la Xina ha pogut expandir el seu propi rol de lideratge mundial i presentar-se com una superpotència global equiparable als EUA.

Però, a diferència de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, la Xina no ha comès l'error de centrar-se únicament en el poder militar: el seu ascens global es va reflectir en la disposició a integrar-se en els mercats mundials dominats pels EUA i Occident, servint com una de les “grans fàbriques” del món, alhora que invertia intensament per competir amb Occident en les avantguardes tecnològica i científica. Certament, els xinesos no s'han estat de res pel que fa a inversió militar, però no han permès que la despesa en defensa i seguretat faci ombra als altres temes. La gran diferència entre la Xina i Rússia avui és que, a diferència de Putin, els líders xinesos porten força temps vivint al segle vint-i-u.

La recent cimera del G-20 a Bali va deixar en evidència aquesta diferència fonamental de perspectives i propòsits. Mentre Rússia es va veure aïllada en l'àmbit diplomàtic, la Xina va tenir un paper central en tots els debats i en la redacció del comunicat final. Si bé no van adoptar la línia occidental pel que fa a la crisi d'Ucraïna, països grans com la Xina i l'Índia van aprofitar l'ocasió per distanciar-se clarament del Kremlin criticant la seva política bèl·lica i les amenaces nuclears. Si les entrevistes cara a cara del president nord-americà Joe Biden amb el president xinès Xi Jinping van ajudar a reduir les tensions sino-nord-americanes, la cimera de Bali haurà obert la porta per donar nova forma a les relacions internacionals del segle XXI.

El resultat de les midterm als EUA ofereix una altra raó més per a l'esperança, perquè no es va materialitzar la tan anunciada “onada vermella” dels republicans, que no es van poder assegurar el Senat i només va obtenir una precària majoria a la Cambra de Representants. Com el 2018 i el 2020, la figura de l'expresident Donald Trump ha fet que el seu partit quedés al darrere. La majoria dels nord-americans no volen tornar a les polítiques aïllacionistes de l'“America first”.

En conjunt, les midterm i la cimera de Bali donen raons per a l'optimisme en un moment tens i incert, però necessitarem avançar amb molta més determinació cap a la cooperació global. En darrer terme, les nostres dues grans crisis –la retrògrada guerra de Rússia i el canvi climàtic– només es podran superar si les potències clau del món troben maneres de col·laborar i avançar juntes.