Nou món, nova nació
Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions.
La independència reposa damunt el reclam d’un estat propi; un projecte que, de moment, és clarament inviable, ens hi posem com ens hi posem. Ni Junts ha estat capaç de mostrar el camí per aconseguir-ho d’una manera immediata, tal com s’havia plantejat, ni, d’altra banda, és el moment dels estats. Independents? De què? Sotmesos com estan al dictat de multinacionals, de l’OTAN, de la Unió Europea, de l’imperialisme nord-americà, dels conflictes bèl·lics. ¿Podem afirmar seriosament que l’estat espanyol fa unes polítiques independents de tots aquests poders institucionals i fàctics?
Però mentre se segueix reclamant l’estat propi, la nació se’ns escola entre els dits.
Hi ha moltíssimes nacions sense estat: la nació no és una superestructura de poder, amb capacitat per governar-se a si mateixa. La nació és una cosa molt més profunda i molt més important: és la cohesió social, la cohesió cultural, la participació en una història i una cultura comunes, en una manera de viure i d’interpretar els símbols i els valors. És allò que ens fa sentir que pertanyem a un grup humà que té un passat i ha de confegir un futur. L’estat, no. Es pot pertànyer a un estat i no a la nació o nacions que l’han configurat; entre nosaltres hi ha moltes persones que han aconseguit la ciutadania espanyola, però no parlen cap de les llengües d’Espanya, per exemple, ni entenen gaire el nostre tarannà. Formen part de l’estat, però potser no arribaran mai a pertànyer a la nació.
Espanya, de fet, no és tant una nació de nacions com un estat de nacions; haver volgut identificar estat i nació eliminant les que no són dominants és a la base del seu fracàs. No és l’únic estat que ho ha intentat, però és un dels que no ho ha aconseguit. La comparació amb França sempre m’ha semblat colpidora: aquell estat sí que va desfer totes les nacions que hi convivien. L’estat espanyol, per sort, no n’ha estat capaç, i d’aquí ve l’etern enfrontament amb bascos i catalans, irreductibles a una única nació.
En aquest moment em sembla clar que és la mateixa nació catalana la que està en perill. I no només per les envestides de l’Estat, sinó sobretot per raons d’una altra naturalesa. La mobilitat de les persones, la barreja de les cultures i, alhora, l’hegemonia cultural nord-americana, estan canviant els referents culturals, les maneres de fer i de sentir, el tarannà característic de Catalunya. No estic fent culpables les pobres persones obligades a deixar la seva terra: és l’anglès que ens rosega l’ús de la llengua per la banda cultural alta, el castellà que domina numèricament com a llengua popular a les grans ciutats. I amb les llengües, les referències culturals, la música, les festes, el tipus de consum, els símbols, la gastronomia, les formes de comportament, les modes.
Enfront d’aquest aiguabarreig cultural, què pot oferir Catalunya? La nostra base nacional, que ja no és econòmica sinó sobretot cultural, s’empetiteix, retrocedeix. Creiem que si tinguéssim estat propi no seria així... Els darrers anys, de governs independentistes a la Generalitat, la llengua ha retrocedit més que mai. Per culpa d’ells? No. Perquè ens trobem en aquesta màquina trituradora de llengües i cultures que és la globalització, i això no hi ha acció política que pugui aturar-ho.
La nació ve des de la base, les institucions hi han d’ajudar. Cal retrobar el punt de cohesió entre tots i totes els que volem que el català i tot el que significa, tot el que hem heretat i hem confegit com a nació, no desaparegui; i per això cal tenir un projecte comú basat en l’excel·lència, la innovació, la capacitat de lideratge en aspectes crucials, com els avenços tecnològics i sobretot ecològics. Tenim fils suficients per teixir aquest nou projecte, a condició de posar-nos d’acord i no fiar-ho tot al miratge d’un estat independent ara per ara impossible. Només així podrem absorbir els elements de dispersió que ens envia el nou món en què vivim i mantenir la singularitat real que ens caracteritza.
En tenim exemples recents: la Barcelona dels Jocs Olímpics, sense anar més lluny, dels rèdits de la qual hem viscut tant de temps. Però que ara cal reinventar per a tot Catalunya.
