Reconeixement i finançament
Reconeixement i finançament. Aquest podria ser el resum del debat polític de l’encaix entre Catalunya i Espanya des de la recuperació de la democràcia i l’autogovern. Encara avui en dia, ja que molts independentistes argumenten que ho són justament perquè ni el reconeixement ni el finançament són suficients i els reformistes o federalistes creuen que fa falta un canvi en les dues dimensions.
De la mateixa manera que penso que els temes que afecten el reconeixement (llengua, nació o fins i tot respecte) són els més complexos de resoldre, ja que tenen a veure amb la concepció d’Espanya com a estat plural i necessiten bilateralitat, també penso que les qüestions que afecten el finançament tenen a veure amb l’articulació d’Espanya com a estat compost i descentralitzat. Per dir-ho amb llenguatge planer, són temes més desapassionats, amb problemàtiques comparables a altres països amb diverses estructures de govern. A més, impliquen una negociació multilateral en què és possible (i convenient) aliar-se amb altres governs que pateixin situacions similars. Per això em resulta del tot incomprensible com Puigdemont renuncia a assistir a la Conferència de Presidents, com si millorar el present (ni que sigui un mentrestant) no fos la seva obligació. En el cas de Junqueras i Puigdemont, ja ho hem vist, no és ni la seva intenció.
El sistema de finançament és el mecanisme que articula la distribució dels ingressos en un estat amb diversos nivells de govern. Des de l’injustament oblidat finançament de les administracions locals -encara pendent- al finançament autonòmic. És un mecanisme complex, segurament massa, i un mecanisme asimètric: no totes les autonomies tenen les mateixes competències, no totes tenen les mateixes característiques (tenim illes i península, tenim autonomies amb molta extensió i poca població i a l’inrevés...) i tampoc totes tenen la mateixa legalitat (és el cas dels sistemes forals blindats a la Constitució i als Estatuts de Navarra i el País Basc). I si bé abans advertia sobre els que creuen que negociar tot això és molt pesat i prefereixen fer gimnàstica independentista a l’espera que esclati una gran majoria social, també els dic que desenganyem-nos d’entrada dels profetes que amb una frase simple creuen haver trobat la solució a tota aquesta complexitat. La reforma ni és fàcil, ni serà definitiva, ni solucionarà tots els nostres mals. Des de la recuperació de l’autogovern s’han negociat i acordat set pactes fiscals o models de finançament. Cap ha estat suficient per solucionar els problemes del nostre autogovern, tot i que els seus negociadors -de Mas a Castells i d’Aznar a Zapatero- van considerar que sí. Però també tinguem-ho clar, tots van millorar el model anterior i van permetre fer més i millors polítiques des de Catalunya per als catalans.
El sistema de finançament que Catalunya es nega a negociar ha de seguir uns principis. Ha de ser suficient (ha de poder fer front a les despeses que tenim per les nostres competències), ha de ser transparent (ha de simplificar la multiplicitat de fons de compensació que hi ha a l’actualitat), ha de ser solidari però just (i, per tant, respectar l’ordinalitat en recursos per càpita), ha de millorar en equitat vertical (de les autonomies vs. el govern central) i ha d’insistir en la corresponsabilitat fiscal. El model anterior va millorar en aquests conceptes clau, però hi ha molt camí per recórrer.
Si jo hagués de negociar, insistiria addicionalment en dues dimensions que em semblen vitals. En primer lloc, eliminaria el FLA i el substituiria per uns hispanobons, una manera molt més justa i correcta de finançar el deute. En segon lloc (i això és el més important de tot), insistiria a tenir una agència tributària compartida. Perquè si bé el sistema de finançament ha anat millorant amb els anys i ha de fer-ho més, on partim de zero és en el federalisme del poder. Aquesta és, de debò, l’assignatura pendent més important que tenim entre mans: com es reparteix el poder d’una manera justa i lleial.