De nou, el mirall basc
Durant els anys del pujolisme, es va acusar el sobiranisme català de basquitis, és a dir, de l’obsessió per comparar el panorama polític català amb el d’Euskadi, on el PNB sempre semblava un pas endavant de CiU, i l’independentisme abertzale era poderós a les institucions i al carrer. La treva d’ETA i el pacte de Lizarra, que va ser l’origen del pla Ibarretxe, van generar falses expectatives. I el nacionalisme basc va començar un lent viratge possibilista. Al mateix temps, l’independentisme català va créixer i va situar-se al centre del tauler polític, sense la motxilla del terrorisme i amb un discurs integrador i cívic. L’1 d’Octubre, al meu col·legi electoral hi havia uns xicots bascos que van venir expressament per compartir l’experiència, fascinats per aquella mobilització massiva i pacífica. Semblava que es girava la truita, que els abertzales agafaven catalanitis. Però ja sabem com va acabar la història.
Com li ha anat, a Euskadi, des d’aleshores? El PNB ha consolidat la seva hegemonia i Bildu ha crescut després de reconèixer el “dolor” causat per ETA i practicant el peix al cove ocasional amb Pedro Sánchez. L’excepció fiscal basco-navarresa, que contrasta vivament amb l’espoli continuat dels Països Catalans, està fora de discussió. A canvi, l’horitzó independentista s’ha suspès sine die, fins i tot pel pragmàtic Otegi. Aquesta baixada de to ha tranquil·litzat la població més espanyolista, de tal manera que Ciutadans i Vox són inexistents o residuals electoralment, i el PP té una força molt més baixa de la que havia arribat a tenir. Euskadi és ara una societat més cohesionada, i a Catalunya ha tornat la basquitis, però ara no la pateixen els sobiranistes, sinó els partidaris d’un catalanisme pràctic, centrista, que s’oblidi de la independència i que no tensioni les diferències identitàries.
Però totes les basquitis són igualment arriscades. Hi ha diferències massa marcades per passar-les per alt. Després de la tragèdia del terrorisme, Euskadi necessitava urgentment un pacte intern de reconciliació. Els nacionalistes han pogut jugar les seves cartes amb un nivell d’autonomia i de finançament molt superior al de Catalunya. Aquí portàvem dècades de convivència exemplar i la “desafecció” cap als successius governs espanyols agombolava majories àmplies. Era fins a cert punt lògic que el catalanisme, atiat per la frustració, fes un pas endavant, que -en primer terme, recordem-ho- va consistir en demanar l’equiparació amb Euskadi, tot i que els carrers ja eren plens d’estelades. Molts crèiem que les idees força de la Transició havien d’ajustar-se a un nou escenari on el concepte de sobirania, com a mínim, entrés en discussió. La resposta espanyola va ser la por i l’amenaça, per inflar el globus de Ciutadans. No hem pogut fer el nostre procés de redefinició del consens intern. La gran majoria que se sent frustrada amb l’actual estatus polític de Catalunya no s’ha guanyat el dret legítim a ser escoltada.
Entenc que la basquitis actual plantegi si no estaríem millor en un escenari de moderació que, com a Euskadi, minimitzés l’amenaça del trifachito. Però cal posar l’accent, un cop més, en les diferències: Espanya, tot i els morts d’ETA, ha mantingut i eixamplat el privilegi basc, mentre que la dissidència catalana, totalment pacífica, ha estat difamada, perseguida i castigada per totes les vies -pressupostària, política, judicial, reputacional, etc.-, de tal manera que el sobiranisme té pocs al·licients per “moderar-se”. Cap, excepte el reconeixement implícit de la seva impotència, cosa que el condemnaria a l’extinció.