El Procés es va acabar l’octubre del 2017. Paradoxalment, els votants que el van impulsar, per sobre dels dubtes d’un bon nombre de dirigents, són ara a l’avançada de molts d’ells en la constatació d'aquest final. Ho han dit no afavorint amb prou força, a les darreres eleccions parlamentàries, els partits –Junts i la CUP– que proposaven el retorn al 2017. Ara bé, potser algú podria interpretar la formació del govern del president Illa com un retorn, no pas al final del Procés, sinó a l'inici –amb la constitució del primer tripartit l’any 2003– del pre-Procés. Com llavors, el president és del PSC i, amb mínimes diferències –IC és ara els comuns, i ERC de moment es queda a l’oposició–, el govern es recolza en els mateixos tres partits. També com llavors, el Govern sap que ha d’impulsar dues agendes: l’econòmica i la nacional. Però la similitud s’acaba aquí. El que ha passat en aquests anys, i que no havia passat abans, és una experiència de la qual tots aprendrem. La història no es repetirà.
El PSC del 2024 no és el del 2003. És, en conjunt, menys emocionalment catalanista. Però on no arribi el cor hi pot arribar el cap. Vull creure que avui el PSC i el PSOE entenen que l’estabilitat política a Catalunya és indispensable per a la consolidació d’una majoria social espanyola allunyada de les idees de l’extrema dreta. Alhora, l’estabilitat política a Catalunya depèn d’avançar seriosament cap a una federalització d’una Espanya reconegudament plurinacional. Això sí, amb un model més similar al d’Alemanya que al de Mèxic.
El primer pas haurà de ser implementar el bon acord d’investidura signat amb ERC. No dubto de la voluntat de fer-ho. Però no serà fàcil. La prova de foc per a la credibilitat serà la voluntat i determinació de batallar-lo amb fermesa quan, inevitablement, apareguin les travetes d’alguns funcionaris, jutges, mitjans o membres de velles guàrdies. L'opinió pública, afegeixo, és prou sàvia per distingir, en cas de fracàs, quan s’ha intentat amb convicció i energia –com ha fet en reconèixer l’esforç, fins ara sense fruits, per aconseguir l'oficialitat del català a Europa– i quan no. En les pròximes setmanes el govern central haurà de passar la prova d’assegurar la llei d’amnistia. Si adopta l’actitud de “el que s’havia de fer ja s’ha fet”, el desvergonyiment de l’extrema dreta i la seva actuació via jutges que apliquen la llei en funció de les idees polítiques de l'acusat –us imagineu un metge comportant-se així?– no tindrà aturador. Si la rebequeria judicial ha de quedar en rebequeria, és possible que calgui recórrer a mesures de cirurgia legislativa. Per anul·lar, per exemple, el protagonisme oportunista de Vox en els procediments judicials. No rebrem retrets europeus si ho fem.
En l’etapa que ara s’inicia, sota el lideratge del PSC i l'oposició cooperadora d'ERC, la política s’hauria de caracteritzar per un exercici madur del poder. Per exercici del poder vull dir que els projectes han de ser importants, la qual cosa normalment implica que seran difícils. Per madur vull dir que els projectes han de tenir una possibilitat real de fer-se efectius si s’hi treballa amb prou intensitat i determinació. Els pactes amb ERC diria que compleixen aquestes condicions. Obren, doncs, una perspectiva engrescadora i una esperança de resultats sòlids i duradors.
Com el 2003, el nou govern serà d’esquerres. Així ho han determinat els votants i un posicionament de Junts que recorda el del comte d’Urgell: o rei o res. La seva agenda econòmica serà, per tant, d’esquerres o, si voleu, progressista. Però hi ha una diferència amb el 2003. Els programes econòmics dels tres partits són ara més divergents. Podríem dir que, mentre el PSC creu que el progrés social sostenible exigeix creixement econòmic, tant els comuns com ERC, en diferents graus, en són escèptics. A mi, no us ho negaré, això m’inquieta perquè, dintre del marc dels tarannàs econòmics de l’esquerra, el que l’economia necessita és la política del PSC. I malauradament, en els pactes de govern aquesta ha estat compromesa en algun aspecte essencial. Molt especialment en el de la millora de l'aeroport, on la pèrdua que suposaria no actuar pot ser gran i irreversible. Junts ha de reflexionar sobre el cost que, en els termes que valoren els empresaris i altres motors de l’economia, està tenint la política de no col·laboració amb el PSC. Tard o d’hora la realitat s’imposarà, Junts baixarà dels núvols i esdevindrà una eina també útil per al progrés econòmic. Però que no sigui massa tard.
