El Regne Unit i França: cara i creu

Ha sigut una setmana bona per a Europa. Ha sigut una setmana dolenta per a Europa. Bona perquè la Gran Bretanya té ara un govern de centre fort i estable amb ganes de refer els ponts amb la UE, i perquè els votants francesos s’han unit per impedir l’accés al poder del Reagrupament Nacional, d’extrema dreta. Dolenta perquè França sembla abocada a un període de govern dèbil, inestable i dividit, que serà un problema per a tota la UE. I això en un any fonamental per al nostre continent, amb un Vladímir Putin que no para de colpejar Ucraïna i amb la probabilitat que Donald Trump torni a convertir-se en president dels Estats Units, tret que Joe Biden renunciï a presentar-se, que és el que hauria de fer.

Comencem per les bones notícies abans de tornar a caure en la depressió. El Regne Unit té ara un govern de centreesquerra responsable i pragmàtic, elegit per a cinc anys. Està liderat per un advocat especialitzat en drets humans i decidit a defensar l’estat de dret tant al país com a l’exterior; és partidari d’una assenyada combinació d’economia de mercat, intervenció estatal i justícia social; ofereix un ferm suport a Ucraïna i es compromet a mantenir bones relacions amb altres països europeus. En realitat, la Gran Bretanya està molt més a l’altura dels valors proclamats a l’article 2 del Tractat de la Unió Europea que no el govern d’un estat membre de la UE, Hongria, liderat pel nacionalista i il·liberal Viktor Orbán, que acaba de reunir-se amb Putin a Moscou per veure com poden obligar Ucraïna a capitular en nom de la “pau”.

Hi ha, però, un inconvenient: la Gran Bretanya (per si no ho sabíeu) ja no és membre de la comunitat política i econòmica que vertebra Europa. Com si s’entrenés per córrer els 100 metres llisos als Jocs Olímpics de París, David Lammy, el nou ministre britànic d’Afers Exteriors, ha visitat els seus homòlegs a Alemanya, Polònia i Suècia durant els tres primers dies que ha ocupat el càrrec. Mentrestant, John Healey, el nou ministre de Defensa, s’ha desplaçat corrents a Odessa per entrevistar-se amb el seu homòleg ucraïnès. Lammy ha demanat amb èmfasi i eloqüència un “reinici”, un “nou començament”, una “estreta aliança” amb la UE i els diferents països europeus.

El Regne Unit proposa un nou pacte sobre seguretat entre la Gran Bretanya i la UE i busca una col·laboració més estreta en molts àmbits. A Berlín, París, Varsòvia i altres capitals europees s’ha expressat molt bona voluntat en aquest sentit. Però el fet que el Regne Unit només sigui, des del punt de vista institucional, un “tercer país” més vol dir que el procés de negociació d’aquesta relació nova i més intensa serà complicat, amb nombroses possibilitats de bloqueig o veto per part de múltiples actors nacionals, polítics i burocràtics dintre de la UE. A més, les línies vermelles que Starmer va proclamar per recuperar els votants favorables al Brexit que s’havien passat als tories –no tornar a la unió duanera, ni al mercat únic ni a la llibertat de circulació de la UE– són una greu limitació per al que es pugui fer en el terreny econòmic.

I la política britànica no és tan diferent de la de l’Europa continental com sembla a primera vista. Un dels principals motius de la magnitud de la victòria laborista és que el vot de la dreta es va dividir entre els conservadors i el Partit Reformista de Nigel Farage, que és l’equivalent britànic –o, amb més precisió, anglès– del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, l’AfD d’Alemanya o els Fratelli d’Italia, que culpen la immigració de les preocupacions econòmiques i culturals generalitzades entre la població. Els Fratelli d’Inghilterra de Farage –o, si ho preferiu, l’Alternative für England– van obtenir el 14% dels vots enfront del 24% dels conservadors. Els sentiments populistes i nacionalistes a banda i banda del Canal condicionaran i complicaran el restabliment de les relacions entre el Regne Unit i la UE, mentre l’extrema dreta esdevé més forta a totes dues bandes.

Tot i així, les notícies de Londres són més encoratjadores que les de París. Sí: un astronauta orbitant al voltant del nostre planeta hauria sentit l’enorme sospir d’alleujament de tot el continent europeu diumenge al vespre, a les 8 hora francesa, quan vam saber que el Reagrupament no havia repetit l’espectacular triomf de la primera volta i seria només el tercer grup de l’Assemblea Nacional. Però ja no hi ha més bones notícies. Si a la Gran Bretanya els vots volien sobretot fer fora els conservadors, a França es tractava de mantenir fora del govern el Reagrupament Nacional, no de posar-hi ningú en concret.

El resultat és un parlament dividit en tres grups principals: el Nou Front Popular, una coalició d’esquerres creada precipitadament, poc cohesionada i formada per quatre partits molt diferents, un dels quals és l’euroescèptica i populista França Insubmisa; l’Ensemble centrista de Macron, que no és ben bé un partit sinó només això... un ensemble (una agrupació), i el Reagrupament Nacional, que és un partit molt disciplinat. Ningú té majoria absoluta. Totes les opcions que s’estan discutint per formar govern seran amb tota probabilitat inestables i escissípares. El país té un deute públic disparat i un gran dèficit pressupostari. Els expansius plans de despesa del Nou Front Popular podrien provocar la ira dels mercats de bons i alterar l’eurozona. Segons la constitució, el president no pot convocar noves eleccions fins d'aquí a un any. A l’oposició, el Reagrupament Nacional pot guanyar encara més suports mentre prepara la candidatura presidencial de Marine Le Pen o Jordan Bardella per al 2027.

En resum, mentre que la Gran Bretanya té un govern fort però una posició dèbil a Europa, França continuarà tenint una posició forta a Europa però un govern dèbil.

L’autoritat i influència del mateix Macron s’han vist molt erosionades, i ell en té tota la culpa. L’exprimer ministre britànic Rishi Sunak potser va calcular malament quan va convocar de sobte unes eleccions anticipades (i després va fer una campanya passada per aigua i plena de ficades de pota), però en qualsevol cas s’hauria vist obligat a convocar-les a finals d’any. Els conservadors sabien que tenien els dies comptats després de 14 anys al poder, durant els quals han fet molt de mal al país. El grup parlamentari centrista de Macron, en canvi, tenia una majoria relativa, encara que no absoluta, en una legislatura que havia de durar fins al 2027, any en què acaba el seu mandat presidencial.

Recordo que el vaig veure a Normandia el 6 de juny, amb motiu de l’aniversari del dia D, i vaig pensar: “Vet aquí un home que ha sucumbit a la supèrbia”. Tot just tres dies després el president jupiterí va anunciar, d’una manera precipitada i melodramàtica, l’avançament de les eleccions parlamentàries, posant de manifest aquesta mena d’estupidesa tan perniciosa que, per desgràcia, comparteix amb alguns partidaris del Brexit pertanyents a l’elit britànica: l’estupidesa pròpia de persones molt cultes i intel·ligents. En conseqüència, Júpiter s’ha convertit en Ícar. Ell, que demanava una “clarificació” política, ha aconseguit tot el contrari.

La tragèdia per a tota Europa és que Macron també ha sigut el defensor més acèrrim del que els europeus necessitem amb urgència en un món que se sobreescalfa dividit entre Putin, Trump i Xi Jinping: més unitat, més coherència, més poder. O com ell diu: l’Europe puissance. I fa poc s’ha convertit en la veu més influent de l’Europa occidental partidària d’enviar més suport a una Ucraïna assetjada, el destí de la qual avui està a la corda fluixa. Fa només unes setmanes Macron ens advertia que “Europa és mortal”. Ara, en un acte de bogeria i supèrbia, ha clavat una punyalada per l’esquena a Europa i també a ell mateix.