El nou estat, entorn favorable per a la llengua catalana

Directora general de Política LingüísticaLes llengües no existeixen separadament dels pobles que les parlen i es modelen per imperatius de naturalesa social, econòmica, política i cultural. Per això, poden canviar de posició i d’estatus jurídic, adquirir o perdre parlants o pes en l’esfera pública. També el català ha evolucionat atenent estímuls i adversitats. Avui, amb més parlants que mai, té una posició singular, amb capacitat d’atracció de nous parlants, amb una dinàmica creixent en molts àmbits i també encara amb dèficits d’ús. No hi ha cap dubte que necessita un entorn legislatiu i polític favorable per continuar a l’alça. També en matèria lingüística, necessitem dotar-nos d’un estat plenament favorable a les aspiracions normals de respecte de les lleis catalanes i del desplegament de les millors condicions perquè la llengua catalana vertebri el país, juntament amb la llengua occitana, pròpia de la Val d’Aran, en una societat que conviu amb la llengua castellana, i avui, a més, amb 250 altres llengües habituals de les persones que el conformen.

En el context actual, la posició del català avança amb dificultat perquè la regulació i la política lingüístiques en favor del català està condicionada per un Estat que li és advers, especialment després de la sentència del Constitucional sobre el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que s’afegeix als greuges lingüístics històrics, a la legislació estatal sectorial com a norma bàsica, a la presència superior de mitjans de comunicació d’abast estatal, als condicionants demogràfics i als que comporta la globalització. Som més de set milions i mig d’habitants a Catalunya i, en deu anys, ha canviat significativament la composició de la població per lloc de naixement.

Cíclicament, filòlegs, intel·lectuals i polítics fan debats i escriuen articles a l’entorn de previsions sobre el català. No sé si aquests debats serveixen d’esperó o desanimen. Qui ho sap? Potser són un toc d’atenció, com ho vol ser el Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, del Grup Koiné, per no abaixar la guàrdia i anar guanyant parlants, qualitat lingüística i prestigi. El moment històric obre perspectives diferents també en matèria lingüística.

És un context complex que ens posa en situació de dubte davant el futur de la llengua. Tot fa pensar que disposar d’un estat propi és l’entorn favorable per acabar amb les estructures i la regulació adversa i fer créixer la presència de la llengua catalana perquè les institucions la protegiran, com a pròpia, com també protegiran l’occità aranès, que ho és de la Val d’Aran. Efectivament, que el català sigui llengua pròpia de l’estat implicarà que els serveis i les relacions amb els ciutadans i les empreses seran habitualment i normalment en aquesta llengua.

Serà necessari que el nou estat dibuixi un entorn i una legislació que l’afavoreixi com a preeminent en l’ús en àmbits oficials, públics i educatius, en els tecnològics, mediàtics, socioeconòmics; com també ha d’afavorir l’occità aranès. També podem imaginar que serà bo per a tot l’àmbit lingüístic, amb mesures de reciprocitat i d’influència transfronterera, com ho serà en l’àmbit internacional (oficialitat del català a les institucions europees i presència i ús d’aquestes llengües en altres institucions i àmbits internacionals, consideració del català i l’occità com a opció lingüística en les noves tecnologies i en la informació internacional, etc.).

No hi ha dubte, per tant, que la política lingüística del nou estat ha de blindar la preeminència de les llengües catalana i occitana aranesa per garantir-ne el futur, però alhora ha de garantir els drets lingüístics individuals dels ciutadans de parla castellana, que és la llengua familiar de molts catalans i llengua de relació internacional, amb una solució que integri el pòsit de la cultura castellana.

No es pot obviar que el pes del castellà no ve només de l’estat espanyol i la seva política sinó també de la força demogràfica, cultural, econòmica i mediàtica, que es mantindrà en un estat propi i, per això, caldrà encara una política lingüística favorable a la llengua catalana. El nou règim lingüístic estatal hauria de garantir el suport legal, polític i efectiu al català com a llengua d’ús normal, i assegurar la garantia legal sòlida de la protecció del castellà des de la perspectiva dels drets individuals, amb reconeixement d’usos en diversos àmbits formals, com a les institucions escolars o els serveis públics. Un estat que haurà de formalitzar les relacions en matèria lingüística amb els altres territoris de parla catalana, que protegirà el patrimoni que conforma la diversitat lingüística de Catalunya (llengua d’identificació de bona part de la població) i promourà l’aprenentatge de llengües estrangeres, sobretot les de la nova immigració.

La reflexió a l’entorn de la situació i les necessitats de política lingüística sempre és d’utilitat, i ho serà sobretot quan Catalunya haurà de determinar el règim jurídic bàsic constitucional i el Parlament haurà d’aprovar les lleis que tindran efectes i que seran la base de les mesures de política lingüística que caldrà adoptar. En una Catalunya amb estat propi cal oferir les millors condicions perquè la llengua catalana vertebri el país, amb la llengua occitana pròpia de la Val d’Aran, en una societat que conviu amb el castellà i amb les altres llengües habituals de les persones nouvingudes.