Un nou consens econòmic mundial
El Consens de Washington està arribant al final. En un informe publicat fa dues setmanes, el grup d'experts del G-7 sobre resiliència econòmica (dins del qual represento Itàlia) exigeix una relació radicalment diferent entre els sectors públic i privat per crear una economia sostenible, equitativa i resilient. Quan els líders del G-20 es reuneixin demà dissabte i diumenge a Roma per discutir la manera de "superar els grans desafiaments actuals" —entre els quals la pandèmia, el canvi climàtic, la desigualtat creixent i la fragilitat econòmica—, han d'evitar caure novament en els supòsits obsolets que ens han conduït al desgavell actual.
El Consens de Washington va definir les regles del joc per a l'economia mundial durant gairebé mig segle. El terme es va posar de moda el 1989 –l'any en què el capitalisme a l'estil occidental va esdevenir global– per descriure la bateria de polítiques fiscals, impositives i comercials fomentades pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Es va convertir en el lema de la globalització neoliberal, i com a tal va ser atacat —fins i tot per les figures més eminents de les seves institucions centrals— per exacerbar les desigualtats i perpetuar la subordinació dels països del Sud global als del Nord.
Després d'esquivar dues vegades, per poc, el col·lapse econòmic global —primer el 2008 i després el 2020, quan la crisi del coronavirus gairebé va fer caure el sistema financer—, el món afronta ara un futur amb riscos, incerteses, agitació i una crisi climàtica sense precedents. Els líders mundials tenen un dilema simple: continuar donant suport a un sistema econòmic fracassat, o desfer-se del Consens de Washington i substituir-lo per un nou contracte social internacional.
L'alternativa és el Consens de Cornualla, proposat fa poc. El Consens de Washington va minimitzar el paper de l'estat en l'economia i va pressionar a favor d'una agressiva agenda de lliure mercat, desregulació, privatització i liberalització comercial. En canvi, el Consens de Cornualla, que reflecteix els compromisos expressats a la cimera del G-7 a Cornualla el juny de l'any passat, invertiria aquests mandats. Revitalitzar el paper econòmic de l'estat ens permetria dedicar-nos a perseguir objectius socials, crear solidaritat a escala internacional i reformar la governança mundial en interès del bé comú.
Això vol dir que, per obtenir subsidis i inversions de les organitzacions estatals i multilaterals, els beneficiaris estarien obligats a implementar una ràpida descarbonització, en comptes de la ràpida liberalització del mercat que exigeixen els préstecs de l'FMI per a programes d'ajust estructural. Això vol dir que els governs passarien de reparar —intervenir només quan el mal ja està fet— a preparar: actuar anticipadament per protegir-nos dels riscos i impactes futurs.
El Consens de Cornualla també ens portaria de la correcció reactiva dels errors del mercat a la modificació i creació proactiva dels tipus de mercats que necessitem per cultivar una economia verda. Ens faria passar de la redistribució a la predistribució. L'estat coordinaria aliances público-privades orientades a objectius concrets per crear una economia resilient, sostenible i equitativa.
Per què cal un nou consens? La resposta més òbvia és que el model anterior ja no produeix beneficis àmpliament distribuïts, si és que mai ho ha fet. Ha demostrat ser desastrosament incapaç de respondre amb eficàcia als grans impactes econòmics, ecològics i epidemiològics.
Complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides adoptats el 2015 ja seria difícil amb els acords de governança mundial predominants, però ara, després d'una pandèmia que ha portat els estats i els mercats més enllà dels seus límits, s'ha tornat impossible. La crisi actual fa que un nou consens mundial sigui fonamental per a la supervivència de la humanitat en aquest planeta.
Som al punt d'inflexió d'un canvi de paradigma que hauria d'haver-se produït fa molt de temps. Però aquest progrés pot revertir-se fàcilment. La majoria de les institucions econòmiques continuen regint-se per normes antiquades que els impedeixen donar forma a les respostes que calen per posar fi a la pandèmia, per no parlar de l'objectiu de l'acord climàtic de París de limitar l'escalfament mundial a 1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials.
A l'informe que vam presentar fa dues setmanes hi destaca la necessitat urgent d'enfortir la resiliència de l'economia mundial contra futurs riscos i impactes, ja siguin aguts, com les pandèmies, o crònics, com la polarització extrema de la riquesa i els ingressos. Defensem una reorientació radical en la nostra manera de pensar el desenvolupament econòmic: passar de mesurar el creixement en termes de PIB (producte interior brut), VAB (valor agregat brut) o rendibilitat financera a avaluar l'èxit en funció de la consecució d'objectius comuns ambiciosos.
Tres de les recomanacions més destacades de l'informe estan vinculades al covid-19, la recuperació econòmica postpandèmia i la crisi climàtica. En primer lloc, demanem al G-7 que garanteixi l'equitat global en les vacunacions, i que faci una inversió substancial en la preparació per a pandèmies i en el finançament orientat a objectius de la sanitat. Hem d'aconseguir que l'accés equitatiu, especialment a les innovacions que es beneficien de grans inversions públiques i dels compromisos de compra anticipada de l'estat, es converteixi en una prioritat al màxim nivell.
Reconeixem que tot això demana un nou enfocament en relació als drets de propietat intel·lectual. Semblantment, el Consell sobre l'Economia de la Salut per a Tothom de l'Organització Mundial de la Salut, que presideixo, emfasitza que cal reformar la governança de la propietat intel·lectual per reconèixer que el coneixement és resultat d'un procés de creació de valor col·lectiu.
En segon lloc, defensem que cal una inversió estatal més gran per a la recuperació econòmica postpandèmia i compartim la recomanació de l'economista Nicholas Stern d'augmentar aquesta despesa al 2% del PIB per any, cosa que permetria captar un bilió de dòlars cada any des d'ara fins al 2030. Però amb més diners no n'hi ha prou: la manera com es gasten és igualment important. Cal canalitzar la inversió pública a través de nous mecanismes contractuals i institucionals que mesurin i incentivin la creació de valor a llarg termini en comptes de beneficis privats a curt termini.
I en resposta al més gran dels desafiaments, la crisi climàtica, reclamem una mena de CERN de la tecnologia climàtica. Inspirat en el Consell Europeu per a la Recerca Nuclear, un centre de recerca que s'orientés a objectius i se centrés en la descarbonització de l'economia concentraria la inversió pública i privada en projectes ambiciosos, entre ells l'eliminació del diòxid de carboni de l'atmosfera i la creació de solucions sense emissions de carboni per a sectors de difícil mitigació com el transport, l'aviació, l'acer i el ciment. Aquesta nova institució multilateral i interdisciplinària funcionaria com a catalitzador per crear i modificar nous mercats d'energies renovables i producció circular.
Aquestes són només tres de les set recomanacions que vam fer per als pròxims anys. Juntes proporcionen la bastida per a la construcció d'un nou consens mundial, una agenda de polítiques per governar el nou paradigma econòmic que ja comença a prendre forma.
Caldrà veure si el Consens de Cornualla es manté. Però si volem prosperar —en lloc de merament sobreviure— en aquest planeta, alguna cosa ha de substituir el Consens de Washington. El covid-19 ens permet entreveure els transcendentals problemes d'acció col·lectiva als quals ens enfrontem. Només renovant la cooperació i la coordinació internacional d'uns estats amb atribucions millorades —un nou contracte social avalat per un nou consens— ens podem preparar per abordar les crisis creixents i entrellaçades que ens esperen.
Copyright Project Syndicate