Escric aquest article després d’haver seguit amb preocupació, aquests darrers dies, els resultats de les eleccions al Parlament de la UE amb una important pujada de vots d’extrema dreta i amb el creixement d’una orientació no europeista. També després d’haver vist la victòria inicial de Le Pen a França, amb uns resultats que afavorien els partits dels dos extrems, sobretot la ultradreta. També amb l’evidència al Regne Unit del fort càstig que han patit els conservadors, fruit d’unes polítiques liberals amb insuficient atenció a les necessitats socials i, en bona part, per la decisió equivocada i pitjor gestió del Brexit. I, finalment, la segona votació a França amb una inesperada reacció que deixa una gran incertesa tant a França com a la UE. Tot això, junt amb el que estem veient a Itàlia i també el que passa a casa nostra des de fa ja bastant de temps, em porta a fer algunes consideracions per intentar entendre un xic el què i els perquès.
1. El significat dels vots actuals. Tinc la impressió que en aquests darrers temps creix la part dels vots no s’han de llegir com un vot a favor de, sinó com a un vot en contra de –a vegades en contra d’algú i altres vegades en contra de tots–. Les societats actuals viuen en una barreja de desorientació i de desconfiança respecte dels partits i de les persones que gestionen, en bona part dels països UE, els afers polítics.
2. Les dificultats de les societats actuals. És bastant preocupant veure les dificultats amb què viuen moltes d’aquestes societats, sobretot les més grans, més poblades i més desenvolupades. No repetiré descripcions que ja he fet anteriorment, i que són prou conegudes, però ho resumiré dient que costa preveure el futur perquè estem vivint un període molt similar al que es va viure a Europa les primeres dècades del segle passat i que van obligar, després de dos desastres bèl·lics, a revisar i canviar les polítiques liberals, per afegir-hi un important complement social a base d’una forta actuació del sector públic a favor del benestar personal i col·lectiu. Des de fa ja unes dècades es va tombar cap al neoliberalisme, i actualment ens acostem a un ultraliberalisme de conseqüències molt perilloses i que fa molt difícil saber cap a on anem i com hi anem. Això genera una gran desorientació i una manca de perspectives. A aquesta dificultat s’hi afegeixen els actuals problemes de sostenibilitat que comporta el gran creixement demogràfic i les limitacions planetàries. Tot plegat porta a la desorientació, a la manca de visió de futur i a la desconfiança en la política.
3. El desequilibri social. Deixeu-me utilitzar aquesta paraula per descriure el que està passant. Hem deixat que el nou creixement hagi creat importants desequilibris, que no hem previngut a temps ni hem solucionat, i això ha generat desorientacions, desconfiances i confrontacions. Poso com a exemple un dels més importants: la demografia europea i el paper que hi juga la immigració.
Per raons sanitàries, s’ha produït un augment de la longevitat, i per raons socials, una reducció de la natalitat. Això ha modificat de forma notable la composició per edats de la nostra població, però no s’han pres prou mesures sobre una sèrie de polítiques relacionades amb la duració de l’etapa del treball, amb l’adquisició de les necessàries competències personals, amb el finançament dels períodes de jubilació, i amb el cost de les cures sanitàries i les despeses per la dependència en aquesta etapa.
Estan mancant també noves polítiques relacionades amb la disponibilitat d’habitatge, tant per a les noves generacions com per als nouvinguts, i sobretot una bona regulació de la immigració, tenint en compte la clara necessitat de promoure-la i la consegüent necessitat d’orientar-la. Hem d’aconseguir que els nouvinguts ens ajudin a resoldre problemes d’oferta laboral, tant en feines de poca productivitat com en l’aportació de talent i de nous coneixements tecnològics. Alhora, hem de posar en marxa mesures per aconseguir un procés d’inclusió social dels arribats que ajudi a resoldre problemes d’ocupació, d’habitatge, d’accés als serveis públics, i de nova formació.
El creixement que necessitem requereix mà d’obra immigrada que aporti competències clàssiques i noves, de manera que els augments de competitivitat no siguin l’efecte de baixos costos, sinó d’innovació. Si ajuntem a això mesures per a un millor repartiment, veurem que el creixement del PIB anirà acompanyat d’un creixement del PIB/per càpita, i per una reducció de l’índex de Gini sobre la desigualtat. L’arribada d’immigrants té alguns inconvenients, però, a més de ser una necessitat, és una gran oportunitat: fent-ho bé, ajudaríem molt els que arriben i a aquells que els acollim. El nou estat del benestar del segle XXI té ara també aquests aspectes i, per descomptat, ha de tenir una dimensió europea per evitar altres desequilibris i noves confrontacions. Revisem i equilibrem.
