Es conserva un daguerreotip del 1840 –és a dir, un dels primers que es van fer– on es veu la façana principal de Notre-Dame de París. L'exterior de l'edifici es trobava llavors en un estat quasi ruïnós, més deteriorat que després de l'incendi de fa cinc anys. L'encarregat de dur a terme la restauració fou l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879), responsable també de la –diguem-ne– postalització del Palau dels Papes d'Avinyó. Estem parlant del moment àlgid del Romanticisme europeu, quan el destí de qualsevol romanalla, fos quina fos l'època de la seva construcció, era aproximar-se com més millor a l'estil Exin Castillos (disculpin la referència generacional) El neogòtic inventat també va tenir un gran èxit a Barcelona. Ara diuen que el nou mobiliari de Notre-Dame s'assembla al d'un local de coworking. Són els signes dels temps, suposo. Aquest tipus de judicis estètics demanen contenció i paciència; potser val més ignorar-los.
La reobertura de la catedral parisenca coincideix amb el moment de màxima debilitat de la Unió Europea en relació amb la resta del món. És interessant, en aquest sentit, que hi assistís Donald Trump però no el papa Francesc. Per entendre què representa avui Notre-Dame, i què no, convidem el lector a observar amb atenció els bitllets d'euro que porti a la cartera. A l'anvers hi ha portes o finestres de diferents estils, inclòs el gòtic, i al revers ponts de forma igualment variada. Uneixen el territori de la Unió Europea amb els nostres veïns asiàtics i africans. El nord d'Àfrica, la península d'Anatòlia o les grans planes d'Ucraïna, Rússia i Bielorrúsia no hi són perquè sí. Cap de les obres arquitectòniques i d'enginyeria que apareixen a l'anvers són reals. Estan inspirades en estils concrets, òbviament, però no pertanyen a cap lloc en particular. Són imaginàries. Tant en l'anvers com en el revers, el missatge d'obertura –les portes, les finestres– i de comunicació amb els altres països –els ponts– vol ser molt clar. Segons aquests bitllets, què és Europa?, on rau la seva identitat? Quina és la funció dels artificis icònics que acabem d'assenyalar? Al bitllet de vint euros hi observem dos vitralls gòtics amb unes voltes del mateix estil. Al de cinquanta hi veiem dues finestres o balconades d'estil renaixentista, molt similars a les frontals de la plaça de Sant Pere al Vaticà. Etcètera.
Per si no s'hi havien fixat, els bitllets d'euro volen donar també una imatge d'evolució o potser de progrés (són dues coses diferents): de l'arquitectura romana imperial als edificis administratius de les actuals democràcies liberals. Almenys en dos bitllets, els de deu i els de vint, hi ha una absència que crida l'atenció: la de creus o d'altres símbols cristians associats a aquest tipus d'edificis sacres. En tot cas, és evident que qualsevol persona, europea o no, pot constatar sense cap mena de dubtes que es tracta, respectivament, de la porta d'una església romànica i dels vitralls d'una catedral gòtica. Conformen, ni que sigui parcialment, una determinada identitat. La iconografia del bitllet, tanmateix, només n'insinua l'existència.
L'omissió a la qual ens referíem abans, ¿és per no ferir la sensibilitat d'aquells europeus d'altres religions diferents de la cristiana? En cas de reproduir una creu, ¿caldria incorporar també una estrella de David o una mitja lluna? Però tenint en compte que a la Unió hi ha també molts milers de ciutadans de ple dret hinduistes, ¿caldria posar també algun símbol d'aquesta o d'altres religions no monoteistes practicades a Europa? Totes aquestes incorporacions simbòliques, ¿serien respectuoses amb els milions d'europeus que es declaren ateus o agnòstics? Simètricament, ¿l'omissió institucional d'aquests símbols pot violentar els altres europeus que es declaren cristians, jueus o musulmans? ¿Fora millor, potser, renunciar a referents culturals associats històricament a determinades manifestacions religioses i substituir-los, per exemple, per paisatges o altres elements naturals? Ara bé, si la creu és present a la majoria de banderes i escuts d'Europa, per què excloure-la de les iconografies que representen la Unió? La reobertura (als feligresos, als turistes?) de Notre-Dame sembla un bon moment per fer-nos algunes preguntes que, tot i ser pertinents, hem anat esquivant a còpia de tacticismes i també d'una certa mandra. Ara que en l'àmbit internacional la majoria de les cartes ja són cara amunt, ¿quin sentit té postergar aquesta i altres qüestions que fan referència a la identitat d'Europa? ¿L'ambigüitat enforteix o bé afebleix el projecte a llarg termini de la Unió?
