La Catedral de Notre-Dame, és més que una catedral, és una silueta que identifica París. La imatge de les dues torres i el rosetó a la riba del Sena és indestriable de la història medieval d’Europa.
Qui més ha fet perquè aquest edifici llueixi avui com un tresor va ser la novel·la Nostra Senyora de París, de Victor Hugo, que el mateix autor va utilitzar per a denunciar l’estat d’abandonament i desconsideració de l’edifici en un temps en què la història medieval i l’arquitectura gòtica eren considerats rèmores del passat i despeses de conservació absurdes.
El magnífic edifici havia aconseguit sobreviure a la Revolució Francesa, però no hauria sobreviscut a l’abandonament. La catedral que va cremar-se ara fa cinc anys era la reconstruïda en el segle XIX: va ser l’autor de la fletxa que assenyalava el cel, l’arquitecte Viollet-le-Duc, qui va sumar-se a la súplica de Victor Hugo. Quan va col·lapsar la punxa tothom va entendre la gravetat de l’incendi.
Durant les setmanes prèvies i posteriors a la reobertura s’han destacat els grans fets històrics que ha presenciat aquella magnífica construcció, els casaments de diversos reis, la coronació de Bonaparte com a emperador. Anem a visitar ciutats per caminar per carrers que altres van caminar abans i alguns ho van fer en moments que expliquen la història de les ciutats i les nacions.
Em va agradar que en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics els artesans de totes les disciplines fossin protagonistes d’una de les grans coreografies verticals, en les bastides, en el llarguíssim escenari fluvial. M’ha agradat molt, que la preinauguració s’hagi fet amb més de 1.800 treballadors que han netejat la pedra, han refet escultures, han restaurat vitralls, han repintat retaules i han estudiat i aplicat solucions arquitectòniques per fer perdurable la coberta singular, símbol del segle XIX i ara model de solemnitat i solidesa lleugera del segle XXI.
En la reconstrucció d’aquest edifici que ara ningú dubta a qualificar d'emblema de la ciutat més enllà de connotacions religioses hi han participat més de 250 empreses i tallers d’artesans especialitzats i un total de 2.000 treballadors, la majoria experts en els elements artístics que donen la grandesa a les naus entrecreuades.
Per les proeses del passat visitem les ciutats del present. Europa és el continent de les ciutats i els edificis que formen les façanes són un llegat preuat dels nostres avantpassats. No haurien de produir-se incendis per adonar-nos que les actuals generacions tenen l’obligació de conservar els edificis que ens expliquen com a cultura, com a nació, com a poble.
No podríem explicar la importància dels comtats catalans sense referir-nos a Santa Maria d’Empúries, per als castellonins, la catedral de l’Empordà; ni podríem parlar de la importància de la Marca Hispànica i el naixement dels comtes-reis del casal català la independència de l’Imperi Carolingi (incloses les diferències historiogràfiques) sense la monumental Girona; ni de les grans conquestes i repoblacions de Jaume I i els seus descendents, sense la grandesa de la Barcelona gòtica; ni de la Tàrraco imperial dels romans, amb una ciutat medieval aixecada contra totes les adversitats, emmurallada en plena escomesa de pesta negra; ni de la Tortosa amb la seu al peu del turó de la Suda, qualificada de catedral per a confirmar la incorporació de la Catalunya nova. Com a Girona, els murs de l’edifici romànic van esdevenir auxiliars de la construcció gòtica, la Catalunya que, incorporada al Regne d’Aragó, volia controlar tota la Mediterrània.
No cal fer esforços èpics per demostrar que sense el llegat de generacions que van viure ja fa molts segles, les nostres ciutats no tindrien l’atractiu ni els signes d’identitat urbana que les fan atractives i de les que viu una economia turística que les usa sense adonar-se del valor de cada pedra, de cada edifici, de cada columna.
Sense oblidar la importància dels edificis romànics, que foren objecte del programa de 2008 batejat amb el nom de Romànic Obert i sense desmerèixer la inversió privada feta als edificis modernistes més visitats i rendibles. En la Catalunya gòtica, els edificis que coincideixen amb la grandesa buscada i volguda de Catalunya, les inversions han estat escasses.
Si alguns experts han apuntat que hi ha un cert recorregut francès fins a arribar a Catalunya en el disseny de la traceria de les grans obertures dels edificis més emblemàtics, seria interessant que –també– en la cura del valor patrimonial i en la restauració fóssim curosos com ells.
Les noves tècniques aplicades a la neteja de la pedra permetrien veure les immenses naus, la més gran d’aquest període és la de Girona. Els edificis s’omplirien de llum, una llum acolorida per uns vitralls restaurats, nets i protegits. També m’agradaria retre homenatge als que sempre amb pressupostos escassos, són autèntics artistes en diverses disciplines i ara amb noves tècniques poden restaurar vitralls que demostren que a l’antiga Catedral romànica, la que va veure i viure Jaume I ja hi havia vitrall figuratiu i que ha estat aprofitat i més tard bescantat en els finestrals de la nova seu gòtica.
En algunes etapes de reivindicació catalanista, nacionalista, sobiranista, la reivindicació de la geografia i dels seus monuments històrics han recorregut un viarany conjunt, però en la darrera etapa no ha estat així.
Aquest és un escrit nadalenc –i de bons propòsits per a l'any nou– que vol ser un agraïment als que treballen en les fredes alçades d’aquests edificis, desconsiderats per les arts de nom propi, però que sense la seva feina els fragments de vitralls emplomats o els arcbotants apuntalats ja haurien col·lapsat.
Ells segurament preferirien tenir menys recepcions oficials que a Notre-Dame de París i molta més sensibilitat social i institucional pel que fan.
