Les notícies ¿de quin canal?
AUTOPISTA. Jaume Perich va publicar la seva cèlebre antologia Autopista el 1971. El contingut és de primera, i molts encara recitem alguns dels seus aforismes de memòria, però encara és més admirable que l’autor i l’editorial esquivessin la censura en ple franquisme. Allà s’hi podia llegir, per exemple: “Televisión Española es una de las mejores televisiones de España”. Avui dia l’acudit no té cap solta, però el 1971 sí, perquè només hi havia una tele -l’oficial- i, per tant, un únic telediario. Potser per això, per fugir d’una realitat grisa i monolítica, Perich es va inventar un noticiari alternatiu, les Noticias del 5º Canal, que ha estat la millor expressió de la paròdia periodística a casa nostra. Avui dia hi ha molts canals a la televisió, i la informació ja no només viatja a través seu, sinó també a través de la premsa digital i de les xarxes socials, unes autopistes que en Perich no podia ni tan sols concebre. Pel que fa al cinquè canal, hi surt sobretot la Belén Esteban en pijama.
CANALS. Si passem del cinquè canal al sisè, hi trobarem fàcilment en Pablo Iglesias (a qui, per cert, només li falta anar-hi en pijama). Líder fabricat al plató, demostra una capacitat d’incidència política i social molt superior al que imaginava cap responsable de la cadena. El cas és que el noi dóna audiència, com també en dóna el seu arxienemic Eduardo Inda. És per això, suposo, que està amoïnada Soraya Sáenz de Santamaría; ho està tant, que ha demanat als responsables de la cadena que deixessin d’ensabonar el de la cueta. Els governs i les grans empreses tenen interessos, de vegades coincidents i de vegades no; els uns parlen en vots i els altres en euros, però no necessiten intèrpret. Dissabte Pablo Iglesias afirmava, compungit, que “la tele crema”, i que “caldria revisar certes estratègies”. Alguns diuen que la seva última intervenció a La Sexta noche va ser desencertada i prepotent. Potser sí. O potser la Soraya és molt persuasiva. El cas és que ahir, al programa, no hi va sortir Pablo Iglesias, sinó Iñigo Errejón. Ah, i Albert Rivera, of course.
RIVERA. El tema d’en Rivera és diferent perquè a la Soraya no li preocupa tant; al contrari, és el seu ariet contra el sobiranisme català i un més que possible aliat a Espanya en la legislatura vinent. Mentre es porti bé i carregui contra el nazionalismo catalán, tindrà el seu seient reservat, encara que l’Alícia Sánchez-Camacho supliqui -a Lara, a Soraya, a tothom- que vol ocupar la seva plaça. Per tant, mentre la mejor televisión de España fa fora Cristina Puig per no obeir consignes, i Tele 5 ens distreu amb Belén Esteban, els catalanets ens hem de resignar que el nostre portaveu mundial sigui el líder de la cinquena força parlamentària, que es fa dir ciutadà però destaca gràcies a un pacte de ferro amb les elits patriòtiques. Ja no hi ha només una tele, com a l’època d’en Perich, però totes les que hi ha tenen clar a qui han de deixar parlar i a qui no. El més curiós de tot, en aquest país de mesells, és que malgrat aquest escandalós panorama alguns considerin que el problema de representativitat el té TV3.
