Notícies de Muchachín
UN GRAPAT DE TEMPS que no veia una estampa entranyable i solidària en època de crisi: un esmorzar de Paco, company meu de dominó, amb Muchachín, vuitanta anys i escaig, solter que viu a la residència de la tercera edat de Sedaví (que l'han fumigat dues voltes, que jo sàpiga), supose que a canvi de la pensió de merda que cobra per haver cotitzat més de cinquanta anys. Un matís, però: ací, esmorzar en diem de l'àpat que fem després del desdejuni, sobre les deu del matí.
A la residència (separada per un carrer del cementiri), Muchachín es queixa que tots els menjars són sense sal, de manera que Paco el trau una vegada a la setmana per compensar-lo. Per traure'l ha de signar un paper com a responsable subsidiari del resident. Aleshores se l'endú a un bar o al casinet i es fan un fart d'entrepans amb botifarra i faves o truita de creïlles, un plat d'olives trencades. De beure, vi amb llimonà (gasosa), i ho rematen amb un carajillo o un rebentat (tallat tocat de conyac). Un esplèndid homenatge al colesterol, la tensió o qualsevol mandanga de les analítiques.
Entranyable l'espectacle de Muchachín, empassant-se l'entrepà mentre li cau l'oli refregit per la comissura dels llavis, com si portara gana d'anys, assaborint el moment estel·lar de la setmana, vestit, gairebé sempre, amb aquella samarreta del Rayo Vallecano o del River Plate. Li brillen els ulls de satisfacció.
Val a dir que Paco està a l'atur. Ens relata que Muchachín, amb l'edat, perd la memòria però no la gana. Tot seguit d'esmorzar tots dos passegen una estona. Ignore de què parlen, o potser no ho fan. Es coneixen des de fa molt de temps i s'ho han contat tot. Me'ls imagine caminant en silenci, amb Muchachín observant els carrers, la gent, els parcs... tot allò que no veu fins que Paco el rescata. És en aquests moments que m'enrecorde dels fills de la gran puta que ens han estafat i que, en comptes de residir a la presó, els indemnitzen amb quantitats milionàries perquè visquen com uns marquesos.
MOMENTS DELICATS. En l'article de diumenge passat explicava la meua dependència de l'Alapryl, un tranquil·litzant que prenia per dormir, si més no, quatre o cinc hores, un medicament que, segons m'han informat, retiren del mercat (quin sarcasme que fins i tot els productes relacionats amb la salut estiguen subordinats als dictats del mercat).
El terapeuta em va reenviar a un metge especialista en addiccions. Llavors, com ja em conec la mecànica de les consultes als hospitals, vaig telefonar per tal que em donaren hora i dia. Així que la infermera em va preguntar el nom i els cognoms, li vaig etzibar Joan Baixauli Cru. (El Baixauli me'l féu repetir. Bajoli, en deia. Tenia una dependència de nivell alt del castellà.)
Per què ho vaig fer? Doncs perquè em coneixen més pel nom que per l'aspecte físic . Ho vaig encertar: a l'avantsala hi havia molts xiquets amb els pares per vacunar els fills a propòsit de les al·lèrgies primaverals. (Alguns pares haurien de canviar la pedagogia respecte als fills. La majoria dels xiquets no paraven de plorar a cor què vols, temorosos de la injecció. Jo, al meu, me l'hauria emportat a una altra sala i haguera intentat calmar-lo: o calles o et fotré un carxot que no et coneixerà ni la mare que et va parir. La dialèctica de dissuasió de la Guerra Freda funciona, tot i que sempre aconselle primer explicar-li el perquè no ha de molestar a la resta.) Continuem, no obstant. Un altaveu cridava els pacients. És per això que, per si de cas algú dels presents em reconeixia, que no m'assenyalara, sense saber-ho, com un addicte a allò que li induïra la seua imaginació, probablement mòrbida. Hi va haver un xicotet problema, però: la infermera cridava Joan Baixauli (pronunciació correcta; potser havia fet el curset de valencià Carles Salvador, d'Acció Cultural), i jo continuava llegint, fins que després de cinc o sis Baixaulis em vaig adonar que era a mi a qui reclamaven les autoritats sanitàries. Em vaig adreçar a la consulta davant la indiferència de tothom, com un drogodependent qualsevol.