Notícies d’un estol català en un combat al golf de Venècia (1624)

De la crònica anònima a Nueva verdadera traída desde Levante (25-VII-1624). Datada tal dia com avui de fa 400 anys. Impresa a Barcelona per Sebastià i Jaume de Matevat. Traducció pròpia a partir d’una publicació en facsímil editada per Henry Ettinghausen a Noticies del segle XVII. La premsa a Barcelona entre 1612 i 1628 (Arxiu Municipal de Barcelona, 2000). És una mostra significativa de paleoperiodisme a la Catalunya d’inicis del segle XVII. Informava de l’escomesa naval contra corsaris barbarescos i turcs que entorpien la navegació pel Mediterrani. Amb aquella acció expeditiva contra pirates sense bandera i els seus còmplices a Tunísia i Algèria els territoris catalans van guanyar en seguretat a les costes i en prosperitat mercantil.

[…] El dia 13 de juliol un estol de 17 galeres (8 de Sicília, 6 de Nàpols i 3 de Malta) ha fet un formidable apressament aplegant-se totes elles en el golf de Venècia, i anant a la cerca de les galeres de Biserta [ciutat de Tunis, dominada llavors per pirates] i d’Algèria [ocupada pels turcs i cau de corsaris]. S’havien aplegat dins una cala anomenada Dalmàcia, a 60 milles un cop passat aquell golf, convocades per les forces sicilianes pocs dies abans per tal de fer front a unes galeres turques. Es va entaular una dura batalla entre els cristians i els turcs, posats tots en posició de combat, enarborant banderes, cadascun dels soldats en el seu lloc amb les ballestes, els arcabussos i els mosquets. Així ho van fer sobretot els artillers, doncs a ells va correspondre causar els estralls més grans. Començaren els canons a enviar càrregues potents, i amb les enormes peces d’esclafament llançaven bales que eren apilonades a les quadernes i trossos de cadenes amb les quals desconcertaren als combatents, de tal manera que per una banda volaven braços i per l’altra cames i cossos sencers, trencant-se contra els pals i antenes dels turcs, llançant-les al mar. Amb la fúria tan brava de pits tan animosos com tenen els nostres, ardents els seus cors amb foc ben viu, enviaren a la primera topada sis galeres al fons de la mar. Allí es va donar als infeliços i dissortats cossos les aigües per sepultura. Els nostres van sentir molt la pèrdua de cristians captius que eren a les galeres subjectats als seus bancs amb grillons i cadenes. Es van imposar en el combat les set galeres que quedaren, entre les quals la Capitana, nau que era de la il·lustre nació catalana. Va manar el general repartir els més de 400 presos turcs pels bancs de les nostres galeres. Els captius cristians no eren tants, la qual cosa mereix tenir-se en consideració i estima per la llibertat que obtingueren immediatament, doncs entre altres de diverses nacions hi ha molts, segons es diu, que son catalans, nació que en la guerra és la que tem més l’enemic. No se sap res més d’això, tret del que hi ha escrit aquí, i es pot donar per cert, doncs consta en la carta enviada pel Secretari del Venecià a l’Ambaixador d’Espanya, i per via de Gènova també se sap per la carta enviada a un mercader català d’aquesta ciutat, persona de molt crèdit. La carta va ser trobada en una de les galeres capturades. Anava dirigida a una senyora molt principal, estretament emparentada amb el Gran Turc.