Una notícia genial
La setmana passada es va estrenar a HBO Max la quarta i última temporada de la sèrie La amiga estupenda, basada en la tetralogia napolitana d’Elena Ferrante.
Gairebé al mateix temps, el New York Times va publicar la llista dels millors llibres del segle XXI i anava encapçalada per aquesta novel·la italiana. El diari havia demanat a més de cinc-centes persones, entre les quals hi ha novel·listes, crítics i altres amants de la lectura, que diguessin quins eren, a parer seu, els deu millors llibres que s’han publicat des de l’any 2000 fins a aquest 2024.
No cal ni dir que aquest rànquing –com qualsevol– ha estat rebut amb aplaudiments i amb crítiques ferotges. Era impossible generar un consens total sobre una qüestió que té molt a veure, finalment, amb els gustos personals.
Sigui com sigui, trobo que veure L’amiga genial (el títol en català) de la Ferrante a dalt del pòdium és una gran notícia, una notícia genial. Miraré d’explicar-ne els motius, més enllà que jo també hauria pogut votar-la perquè en soc una gran admiradora.
En aquest món nostre absolutament globalitzat, que afavoreix indiscutiblement la creació literària (i en altres disciplines) anglosaxona, trobo un autèntic miracle que la novel·la més ben valorada sigui italiana. M’agrada que triomfi la literatura en altres llengües tot i que, ja en el seu moment, vaig lamentar que Elena Ferrante no fes parlar els seus personatges en napolità. L’autora ha admès que la qüestió lingüística li va resultar dolorosa, potser perquè ella, com la protagonista de les novel·les, Elena Greco, es va refugiar en l’italià perquè identificava el napolità amb tot allò que volia deixar enrere: la violència, la pobresa, el masclisme.
També celebro que es consideri la millor obra del segle XXI una novel·la escrita per una dona, protagonitzada per dones i que parla, sobretot, de com és ser una dona d’un barri humil en la Itàlia del segle XX. Elena Ferrante posa el focus en l’amistat femenina, en les ambicions intel·lectuals frustrades, en les renúncies més dramàtiques.
Encara un altre motiu per l’alegria: la tetralogia de Ferrante és un supervendes. És a dir: l’èxit comercial no ha resultat un impediment perquè l’obra sigui ben considerada pels que hi entenen. I, a més a més, el suposat morbo que hi havia al començament per la identitat que s’amaga rere el pseudònim ha anat quedant en segon terme fins a perdre tota importància.
Elena Ferrante és una gran narradora, que crea personatges inoblidables i organitza trames costumistes que et conviden a reflexionar: sobre el masclisme, sobre les desigualtats socials, sobre política. La decisió de Ferrante és valenta perquè va triar escriure des de la mirada femenina i sobre el fet de ser dona, i va emmarcar-ho en el seu lloc al món, fent del més local el més universal, com cal.
En acabar-la, em va faltar temps per visitar Nàpols, convertida de sobte en el millor escenari del món i, a la vegada, una ciutat viva i viscuda com poques.
La gesta d’Elena Ferrante és immensa, i el regal que ens ha fet és espectacular. Si no l’heu llegida, encara hi sou a temps; que no us espantin els quatre volums (desitjareu que no s’acabi). I si no sou lectors, també us recomano que mireu la sèrie de Max, que trobo que manté amb prou dignitat l’esperit de l’obra literària.