Notes trumpianes

Fa l'efecte com si el mateix Trump s'hagués arribat a fer mitja por amb el rumb que havien agafat els esdeveniments (l'assalt al Capitoli i la pluja de retrets de tot tipus que li han caigut al damunt per aquest motiu, incloent-hi les dimissions de molts dels seus càrrecs de confiança i el seu bloqueig a totes les xarxes socials conegudes i desconegudes) i que hagi intentat temperar una mica tant l'ambient com el seu discurs, en un esforç entre agònic i patètic per arribar al dia 20 de gener sense dimitir ni que el facin caure de la presidència. Els fets del Capitoli del dia 6 serveixen, en tot cas, perquè tots ens puguem fer una idea del que poden arribar a representar algunes crides al “poder del poble”, “que mani el poble” i altres per l'estil. Perquè “el poble” és un concepte molt ambigu i de dins en pot sortir literalment de tot.

Els demòcrates volen impulsar un segon procés d'impeachment que s'hauria d'allargar necessàriament bastants mesos i que per tant no serviria per descavalcar Trump de la presidència abans de dia 20, però potser sí per impedir que s'hi pugui tornar a presentar d'aquí quatre anys. L'encara vicepresident Mike Pence no ha volgut activar la vint-i-cinquena esmena, que hauria possibilitat fer fora Trump del càrrec per incapacitat mental. La presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi (a qui la seva filla Alexandra va descriure com “una dona encantadora que et tallarà el cap sense que te n'adonis, però te l'haurà tallat”), insisteix a presentar Trump com una persona mentalment pertorbada, un boig en majúscules. Tal vegada és així, ho desconec, però diria que Pelosi, i les moltes veus que repeteixen una vegada i una altra que Trump “és boig”, tampoc no ho saben. Hi ha aquesta lleugeresa amb què ens agafem a les malalties mentals com a explicació als comportaments que ens desagraden i que no sabem classificar, la malaltia mental com a comodí. “És boig”, diem, i endavant. Val la pena recordar que les malalties mentals (la depressió n'és una, per exemple) afecten un gran percentatge de la població. I a Trump no li fa falta patir cap trastorn mental per actuar com ho fa: en té prou sent un egòlatra i un ignorant amb ínfules, el típic fantasma que braveja a les barres de bar però trasplantat al món dels diners i el poder.

No s'ha destacat gaire, i el trobo important, el fet que el president electe Joe Biden s'encarés públicament amb la policia per retreure-li no tan sols la seva deixadesa en l'assalt al Capitoli, sinó també un greuge comparatiu ben conegut: haurien actuat de tota una altra manera si s'hagués tractat d'una protesta de Black Lives Matter. En efecte, als negres als apallissen, els detenen i, de tant en tant, els maten. És poc habitual que un president (i encara més un dels EUA) tingui el coratge de retreure a la policia la seva crueltat amb els ciutadans indefensos, la seva tendència a cometre abusos i la seva afinitat amb les extremes dretes. Per això el de Biden és un gest valuós, que es troba a faltar (i que dubto molt que mai vegem) a l'estat espanyol.