Algunes notes sobre Anatole France (1924)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAnatole France va néixer a París, al cor mateix de París. El seu pare, Natal Thibault, més conegut pel motiu: France, hi tenia una llibreria on venia llibres per compte de l’editor Bachelin-Dellorenne. Els llibres, sobretot si són bons, han tingut sempre, però abans més que no ara, la virtut de congriar una tertúlia de persones intel·ligents. Diríeu que, del seu prestatge estant, closa i tot, cada obra és una veu que només poden sentir les orelles avesades als llargs silencis de la meditació i de l’estudi. “Le père France”, des de darrere del seu pupitre, assistia a la conversa; de tant en tant alçava els ulls dels papers i deia un mot en què generalment es mesclava l’amenitat una mica irònica amb un judici clar i equilibrat. En aquest medi va créixer el petit Anatole. La companyia dels erudits i dels llibres polsosos no li va desplaure; no era un minyó entremaliat que es deleix per córrer a l’aire lliure, sinó un veritable noi de ciutat, un noi de pis, que diria en Pla, pensívol i contemplatiu. Els “nois de pis”, fet i fet, són una raça de nois no menys il·lustre ni menys necessària que la dels “nois de camp”. Hi ha hagut “nois de pis” abans i tot d’haver-hi pisos. Però això és una digressió. Tornem a Anatole infant. Pocs homes han viscut tan inclinats al record de llur infantesa, com aquest octogenari que acaba de morir. La seva obra és reblerta d’anècdotes puerils d’una inconfusible sabor autobiogràfica. L’infant que veieu a Le livre de mon ami, el que enamorat d’una dama bellíssima va respondre una pregunta seva amb un inesperat “oui, monsieur”, és ell. L’infant que evoca Sylvestre Bonnard des de la solitud del seu pis del Quai Malaquais, aquell que va enamorar-se d’una pepa de cartó i que hi renuncià estoicament sota els crits del seu oncle Víctor, ex capità de Napoleó, és ell encara. [...] Aquesta inclinació a reviure les èpoques primeres de la vida gairebé sempre a través d’un tel finíssim de poesia ha contribuït a fer-me escriure no fa gaires dies que el geni d’Anatole France és inseparable de la idea d’una ancianitat calma i indulgent. [...] Tanmateix, compte! No caiguem en la ingenuïtat de creure que Anatole France visqué divorciat de la seva època. Ell havia escrit: “Toute époque est banale pour ceux qui y vivent”, però el sentiment d’aquesta banalitat no l’impedí d’entrar en el fort de la lluita quan veié en perill idees que creia intangibles ni d’escriure els volums de l’Histoire contemporaine. [...] No oblidem, tampoc, que France va afiliar-se manifestament al partit socialista, i, poc temps fa, al partit comunista. No ho oblidem. És, almenys per mi, un plaer vivíssim de descobrir l’home amb una passió concreta -sigui de la mena que sigui- davall l’artista refinat que podia viure confortablement en una atmosfera d’universal admiració i respecte.