Notes de setembre
1. Per fi ha arribat el setembre. Ha refrescat. Avui fa tramuntaneta, el cel és tendrament blau. Semblava que viuríem en un agost perpetu, però els pessimistes hem rebut una lliçó de modos, com es diu. Malgrat el canvi climàtic, malgrat el cansament de dies i dies de calor insuportable, el setembre ha arribat. Ahir vaig comprar els primers àsters, blavissos, amb l’ullet d’or. Em fan companyia i em saluden amb una petita esgarrifança de melancolia.
2. El dia vuit, que se celebra el dia de les marededeus trobades, va fer cinquanta-tres anys que ens vam casar. La vida passa que ni te n’adones. I, aquest any, ha mort la Reina. La reina d’Anglaterra, l’única reina que m’ha acompanyat al llarg de tota la vida. Recordo la seva coronació. Jo tenia onze o dotze anys. Vaig anar amb la meva tia al cine Fèmina de Barcelona, on feien un documental, esplendorós de colors, de la cerimònia. Va ser el meu primer contacte amb la pompa de la monarquia anglesa. Sempre m’ha agradat. Els soldats uniformats, els cavalls, l’ordre impecable, les banderes i estendards. La gent, devota, mirant de retenir qualsevol instant històric. A la gent li agrada la història. De fet, és el vehicle de cada vida particular. Tots hi anem ficats, passem amb ella. Ara la meva reina ha mort, després de setanta anys de regnat. Sempre li estaré agraït: em va estar pagant puntualment cada mes el sou del meu lectorat al Queen Mary College, en un barri llavors desposseït i ara emergent, que en diuen. Vaig mirar el funeral de la meva reina per televisió. El del matí, a l’abadia de Westminster, solemne i impecable. Vaig seguir les lectures, la música. Un servei totalment anglicà, és a dir, anglocatòlic, cristià, sense cap cabuda per a cap bonisme islamista. A la tarda vaig seguir el petit funeral, més íntim i familiar, de la preciosa capella gòtica del castell de Windsor. Van desposseir el taüt dels atributs del poder, el ceptre i l’orbe i la corona on llueix el brillant més gros del món, deien, quan vaig visitar la Torre de Londres per primera vegada. Totes les colònies de l’Imperi concentrades en aquell brillant. L'Índia, concentrada en aquell safir que hi ha a l’altra banda. Només van quedar sobre el taüt les flors de Balmoral, roses de setembre, fulles de roure, romaní. Què serà ara d’Anglaterra, del Regne Unit? Es desunirà? ¿Anirà cadascun dels països per la seva banda? Escòcia, Gal·les? ¿S’unirà Irlanda del Nord a l’altra Irlanda, ja independent? Tot podria ser.
3. Entremig de la mort de la Reina i els funerals, els catalans hem celebrat la Diada. Tot i que de diades n’hi ha moltes, aquesta ho és sense adjectius. És la diada per antonomàsia. Aquest any ha estat tenyida per la divisió entre els independentistes, pel seu pes antipartidista. Malgrat tot, malgrat la defecció del nostre president, la manifestació ha estat prou nodrida i brillant. El nostre president és prudent, vol parlar amb Madrid. Montaigne deia que “la prudència, tan tendra i circumspecta, és una enemiga mortal de les grans accions”. No sé si la nostra independència és o no una gran acció. Suposo que sí. No crec que, a Madrid, se l’escoltin massa, al nostre president prudent. Jo crec que no el tenen per res. Ells van a la seva. I la seva és la destrucció de Catalunya. Fa més de tres-cents anys que ho proven. Saben que la llengua és la que defineix la nació catalana, que la consolida. Saben que mentre la llengua catalana serveixi per a alguna cosa a Catalunya, aquest pobre i espellifat país nostre existirà. Ara van a l’origen. L’escola. L’escola és l’origen de la utilitat de la llengua. Tota la dreta espanyola més furiosa ha anat a Barcelona per manifestar-se. També deia Montaigne que “la força i la violència poden fer mal, però el seu poder és limitat”. Així ho espero.
4. Avui és la Mercè, patrona de Barcelona, de la qual van desapareixent a poc a poc tots els signes identitaris de la seva capitalitat catalana. El govern de l’alcaldessa Colau ha anat destrossant sistemàticament la ciutat. L’ha envaït de bicicletes i patinets, ha omplert l’Eixample d’objectes estranys, desfigurant-lo… Que la Mare de Déu de la Mercè no permeti que torni mai més a ser elegida.
5. Penso que ja tinc vuitanta anys i que ara em toca el paper més difícil. “La meva faç, endalt girada, / cerca un voler sobre el senyal. / Però tant és la bonançada / com el ruflet del temporal // si, lluny del goig i de la queixa, / sols una cara té el destí / i tant se val morir com néixer / i desvetllar-se com dormir”. (Carner).