Notes de selectivitat
Que s'hagin produït errors greus en els enunciats d'algunes proves de selectivitat (errors per part dels examinadors) no és una anècdota: indica les conseqüències de les maneres d'ensenyar, que, pels motius o les teories que sigui, renuncien no tan sols a l'exigència com a valor abstracte, sinó a les habilitats –molt concretes– que s'adquireixen amb la lectoescriptura. Un dels dies de la selectivitat (o de les proves PAU, com se'n vulgui dir) un docent feia declaracions a El matí de Catalunya Ràdio: deia que les faltes d'ortografia sempre eren un capítol “molt vistós” de les qualificacions, però que hi havia “moltes altres qüestions”, tant o més importants, a examen.
En l'ensenyament hi ha moltes qüestions de gran importància, però una d'elles, sens dubte, és que els alumnes tinguin un domini suficient de la gramàtica. Ja sé que estem molt lluny del que escriuré a continuació, però una persona que comença estudis universitaris senzillament no pot cometre faltes d'ortografia. Ni de lèxic, ni de sintaxi. S'ha de poder expressar correctament per escrit i, tant o més important que això, ha de ser capaç de comprendre bé un text escrit. També els textos literaris, i acadèmics, més exigents. A divuit anys, la capacitat intel·lectual d'un o una jove està plenament desenvolupada, i les seves habilitats lectoescriptores han de ser òptimes. Renunciar a aquest mínim –o rebaixar-lo– conduirà els alumnes a la frustració quan en el futur hagin de dur a terme feines que requereixin un coneixement especialitzat i es trobin que no tenen les aptituds necessàries per dur-les endavant. Com, per exemple, uns o unes ensenyants que no saben formular correctament les preguntes de diverses proves de selectivitat.
Fa certa recança tractar aquesta qüestió, perquè a la vegada crec que cal mantenir, per damunt de tot, confiança i respecte en els docents, que són els que s'enfronten, dia a dia, a les inesgotables casuístiques que es produeixen dins les aules. I estic segur que cal defugir per complet els discursos alarmistes i apocalíptics de lletraferits i periodistes, tan abonats a la gesticulació i a les frases pomposes. Idees com les suposades conxorxes contra la literatura i les humanitats, o discursos ofuscats i obtusos, que volen suposar que l'ensenyament dels anys vuitanta i noranta era òptim mentre que l'actual és pèssim i respon a la voluntat d'ensorrar el país: tot això no té cap sentit i no serveix per a res, llevat que sigui per obtenir aplaudiments fàcils. O per consolar fracassos i ressentiments propis.
Ara bé, el problema amb la lectoescriptura hi és, i queda reflectit als informes PISA. En aquesta matèria, la indolència i la condescendència, la frivolitat que representa el rebuig de l'esforç, o la prepotència dels que estan convençuts de saber més sobre educació que totes les generacions precedents, tenen resultats calamitosos tant per als individus en particular com per a la societat en conjunt. Resultats que es veuen també en unes comunitats humanes cada dia més propenses a la crispació, l'enfrontament i la violència.