Notes portugueses

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSi terres endins els pobles muden, el mar els uneix espargint-ne la cultura; per això és universal -a través i per damunt de les aigües- el Mediterrà amb tot allò que el representa. L’atzar ha fet que jo passés una llarga temporada a Portugal, on tot mostrant pintures meves he pogut conviure les reaccions i els afanys dels seus artistes. Portugal és ple d’estrangers i el país -que té les orelles molt fines, amb tot i que és un caragol marí on remoregen mil cançons- ho aprofita per a conèixer tot allò que pugui nodrir-lo. Perquè cal observar la posició geogràfica i la missió que el destí li assenyala avui amb pedra blanca. Ja el nostre Maragall deia que la dolça Lusitània a vora del mar gran, les ones veu que vénen, els astres com se’n van. I l’art portuguès contemporani és pont entre Europa i Amèrica: tramet al nou món el llatinisme, -al qual pertany doblement com a país mariner- i rep de l’altra banda de la mar la sensibilitat verge de gents noves. També coneix les nostres coses. Ésser català és un fet que compta en aquelles terres, perquè hi ha, sobretot, quelcom de molt important: que ens estimen i que ens valoren. Jo sé molt bé dels portuguesos que quan miren el mapa recorden on som nosaltres, on és Catalunya, però com que la síntesi desitjada tampoc nosaltres no la tenim encara aconseguida, barregen sota una sola idea totes les temptatives que com a exemple els van sortint al pas. En els salons particulars, en els cafès dels artistes, a les exposicions, en els cenacles intel·lectuals, en els estudis, he parlat dels nostres millors homes: de Maillol, de Manolo, de Clarà; he llegit llibres o he vist revistes amb reproduccions de Miró, de Picasso, de Dalí; i m’han sorprès obres que no coneixia de Rebull i de Grau Sala. El problema primer que ens revela l’ambient portuguès és aquest: què és el que es pot exportar de la vella i sempre nova Europa? Portugal demana: -i ens demana, per tant- la síntesi europea que encara ha de venir i fructificarà qui sap a on. La forma té, en l’art portuguès, una importància aparentment retòrica, però plena en el fons d’una força que li ve del mar o millor, si es vol, de l’Oceà. Aquesta retòrica no és més que un esforç de l’artista descontent per a trobar la frase breu que s’expliqui per ella sola. [...].