Notes de juliol

S’acaba aquest juliol. Ple de calor desmesurada, s’ha fet insuportable. Ara sembla que les temperatures han cedit una mica i que podem respirar una mica millor. Potser només ho sembla. Com serà l’agost? ¿Tornarà aquest atac solar sobre el nostre país i la resta dels països d’Europa? De fet, li toca. L’agost és temps de calor, com a mínim fins a meitats de mes, fins a la Mare de Déu, fins al ferragosto, com en diuen els italians. Ni pensar-hi de posar els peus a Roma, ni enlloc. Ni a la platja, plena de cossos oliosos premsats com sardines dins la seva llauna. L’agost és un mes per estar-se quiet. 

Aquest juliol ens l’ha alegrat el Tour de França, com cada any. Veure la dolça França, que cantava Charles Trenet, des de l’aire, veure els rius i els canals, veure els boscos i els camps, veure els pobles i les ciutats, els monestirs i les catedrals, és un regal que agraïm. Però el cas és que, havent començat a veure el Tour per obtenir aquest regal, a poc a poc un s’aficiona a l’esport que n’és la base. Un aprèn com funcionen els equips, el paper del líder, d’això que en diuen els gregaris. Aprens a diferenciar un grimpador d’un esprínter. Saps veure la dificultat de les llambordes. I dels colls, del pendent dels colls. França recorreguda, el Tour arriba a París i els ciclistes van fent voltes a la ciutat, pugen pels Camps Elisis, donen la volta a l’Arc de Triomf, baixen pels Camps Elisis altra vegada. Voregen el Louvre seguint el Sena, a la primera volta passen per dins, pel costat de la Piràmide, les altres les fan pel pas subterrani que creua el jardí de les Tulleries i van a sortir davant de l’estàtua daurada de Joana d’Arc, que se'ls mira compassiva: ella té un cavall i no hauria de pedalar, si es pogués moure. Després la caravana enfila el carrer de Rivoli, els nois pedalen i pedalen per davant de les inconfusibles arcades i arriben a la Concòrdia, amb el seu obelisc rosa i el seu cucurutxo daurat. A la dreta, la Madeleine, aquest any tapada amb un enorme cartell publicitari, perquè l’estan restaurant. A l’esquerra, l’Assemblea. I tornen a enfilar els Camps Elisis, amunt, i giren i baixen. Van fent voltes per París. I com que ja sabem qui és el guanyador del Tour, estem tranquils. Podem mirar París des de l’aire. La mola del Louvre, amb els forats dels seus patis. La filera verda de pollancres (em sembla que són pollancres) que marquen el Sena. Quan l’helicòpter s’aixeca, al lluny es veu l’Île de la Cité, i Notre Dame, la de torres quadrades. Aquests tres darrers anys, el Tour l’han guanyat dues criatures, l’eslovè Pogacar, que ho ha fet dos anys seguits, i que ara té 23 anys, i, aquesta vegada, el danès Vingegaard, que en té 25. Veure’ls lluitar a tots dos ha estat apassionant. L’any vinent el Tour serà gloriós.

El meu amic Quim Curbet, penja a Telegram un article diari sobre cada etapa del Tour i ens fa un regal preciós, ple de nostàlgia, amb cançons franceses i fotografies antigues. Així apareixen, a la pantalleta del nostre telèfon, Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Simone Signoret, Jeanne Moreau, Ives Montand, Edith Piaf, Charles Trenet, Brassens, Brel, Aznavour, Ferré… La vella França, la de la meva joventut. El país des de l’aire, els joves pedalant, que són la vida present, i les imatges i les cançons antigues fan un conjunt impagable. I els articles d’en Quim són una delícia perquè a part de ciclisme hi parla de gastronomia i d’anècdotes i de monuments dels llocs per on passarà el Tour. I tot amb uns tocs de lleugera ironia. 

Acabat el Tour, el juliol es queda com buit. La calor continua. I el respir que els homes del temps anuncien (potser perquè no ens desesperem) no es nota per enlloc. Sort que un altre amic, Carles-Jordi Guardiola, ens ha enviat un llibret preciós. És un exemplar d’una edició no venal que ha fet per celebrar els seus vuitanta anys. Ell, especialista en Carles Riba i editor de la seva correspondència, ha publicat una breu història de l’edició de bibliòfil de l’Odissea que Riba va tornar a traduir el 1947. L’altra, la primera, del 1919, l’havia fet a petició de Carner. Aquesta edició va il·lustrada amb boixos d’Enric-Cristòfol Ricart. I Guardiola ens explica, a través de les cartes que es creuaren Riba i Ricart, com es van anar fent aquests gravats. Les instruccions i la bibliografia Riba les donava a Ricart en unes paperetes menudes, una per cada cant. (Li fa treure el bigoti que Ricart havia posat a Ulisses, perquè, li diu, els grecs nobles portaven els llavis nus…) El llibret és una delícia.