Notes disperses

7.2.15 Aquesta nit hem fet la que anomenem La festa del niu. Com cada any, ens hem reunit, al Motel de Figueres, una bona colla d’amics. Per recordar Modest Prats. Per estar junts i continuar allò que ell va començar. Hi ha com una mena d’imperatiu que, potser amb un punt de malícia per part meva, m’agrada formular amb aquell “Feu això en memòria meva”. Mentre ell hi va ser, ens convidava a menjar aquest plat barroc i estrafolari. I, durant la seva llarga i terrible malaltia, uns quants vam continuar fent el niu, pensant en ell, i ara, aquest primer any que en Modest ja no hi és, ens hem tornat a trobar tots. Més de trenta. És una manera col·lectiva de tenir-lo entre nosaltres. El niu d’aquest vespre ha estat esplèndid. Jaume Subirós s’hi ha lluït, tot i que aquest any no hi havia tords. Però l’ha fet amb perdiu, cosa que aquells que els ocellets massa menuts els fan angúnia han celebrat. A mi m’ha agradat més que altres anys, no perquè faci escarafalls als tords, que considero exquisits, amb aquell pit oliós i molsut que tenen, els pobrissons, sinó perquè aquest any hi havia una notable abundància de tripa de bacallà, que m’agrada molt. Com sempre, les patates, que absorbeixen tots els sabors, tenien una dimensió gairebé metafísica. I una vegada més els comentaris: quin plat més ximple, més recargolat. I al fons, la presència remotíssima de Josep Pla i la del tot pròxima de Modest Prats, la presència d’una tradició i d’un magisteri.

12.2.15 M’alegro que Toni Sala hagi guanyat el Ciutat de Barcelona. Quan vaig sentir la notícia, vaig pensar que el llibre premiat era Els nois, aquesta novel·la meravellosa. Però no. El premi era per El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny. Confesso que em va estranyar, perquè, al costat de la perfecció d’Els nois, tota altra obra sembla empal·lidir. Però potser el jurat es va estimar més sortir de la ficció, d’una ficció amb una forta presència real, per considerar una obra sobre la realitat, una realitat que sembla una ficció, de tan inversemblant i incomprensible. Cal dir que, amb l’excusa del cas Pujol, Toni Sala escriu un llibre poderós, un assaig sobre la nostra realitat, sobre allò que som, sobre allò que volem ser. Sobre la culpa. I, de retruc, sobre la nostra literatura, sobre els destinataris de la nostra escriptura.

21.2.15 Avui a la tarda, ensopit per un refredat insidiós, passo l’estona mirant la TV de la Costa Brava. Retransmeten en diferit la rua del Carnaval de Sant Feliu. Tothom disfressat, fins i tot el senyor alcalde. Feia una fred que pelava. I, esclar, els que pensen com aniran guarnits, com que ho pensen a l’estiu, no tenen en compte la meteorologia. I si la disfressa escollida exigeix lluir cuixa, doncs vinga pantis i leggings i el que sigui per protegir les carns esblanqueïdes. Els més feliços eren una colla de criatures vestides de conillets, tots dins d’uns sacs de pell blanca immaculada, confortables i envejables. Dir que tot plegat era un festival del kitsch és dir poc. Però les cares de felicitat dels que desfilaven em porten a pensar que ja no entenc res de res. Ni del país, ni de la seva gent, ni de la seva cultura.

23.2.15 Torno a passar una bona estona mirant la televisió. I veig un altre Carnaval. El de la compareixença del president Pujol i la seva esposa davant de la comissió del Parlament. Tot plegat tristíssim, de vol gallinaci, que diria Josep Pla. I si el nostre Parlament és un Parlament d’opereta, avui n’ha donat proves fefaents, per dir-ho amb una parauleta de l’argot judicial. Quin nivell! Quina intel·ligència en la formulació de les preguntes! Quin espectacle! I com que el president Pujol ja està cansat de repetir sempre el mateix recitatiu, avui ha cedit l’actuació memorable a la seva esposa. Marta Ferrusola ha cantat la seva ària com una gran diva, i, amb veu amorosa, ens ha fet saber que sí que havia omplert de plantes el despatx del seu marit, però que allò era un regal. És que no podia fer-l’hi? El diputat que la interrogava ha quedat esbalaït. Tant d’amor li ha fet trontollar l’inconsistent interrogatori. I després encara ha vingut l’ària del Ferrari. Quan la senyora ha estat preguntada pel Ferrari del seu primogènit, l’ària ha pres unes volutes entranyables, maternals: “No sap en quin estat el va comprar, tot desballestat, i ell se’l va arreglar”. Ja m’imagino el Primogènit, entre viatge i viatge a Andorra, polint la carrosseria del Ferrari... Ara declararà. Però jo, per avui, ja en tinc prou de tanta misèria.