Notes per a una antologia. Clementina Arderiu (1923)
Peces Històriques
De l’article de l’advocat, poeta i assagista Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) signat amb el pseudònim Ship-Boy al diari La Publicitat (13-I-1923). Garcés va ser dels pocs crítics que van prestar atenció, si més no a la premsa, a la poeta Clementina Arderiu. A la seva secció periodística “Carnet de les Lletres” que sobre actualitat literària apareixia ara fa un segle, Garcés incloïa de tant en tant, amb el subtítol “Notes per a una Antologia”, semblances i comentaris breus sobre poetes de la Catalunya del seu temps. Aquest va ser el cas de Clementina Arderiu, identificada massa sovint només com a muller de Carles Riba.
En la lírica de la nostra poetessa es destrien dues menes de poesia: l’una alada, esplai esdevingut cançó; l’altra, ressò de lluita moral, neguitós diàleg. Les cançons de Clementina Arderiu són joies meravelloses de tendresa i de música. “El secret”, “Els ulls”, “Gelosia”, per no citar-ne d’altres, són de les més gracioses flors del nostre cançoner. Els mots són justos i lligats amb gràcia sonora. Al costat d’aquesta poesia, ben clara i tallada, brota l’angúnia femenina. El pic de dubte, o de dolor, o de joia, que contenen algunes cançons de Clementina Arderiu, pren força dramàtica, una força dramàtica que s’escampa en diàleg. La Fe, l’Esperança, la Pau, l’Ànima i els sentits i, sobre tot, l’Amor i la Mort, són presos com a companys de conversa, lloats, increpats, sacsejats, a la fi. Clementina Arderiu vessa tot el seu cor encès, damunt aquests protagonistes. La seva poesia és una baralla moral. La gran claredat lírica de Clementina Arderiu suavitza aquesta baralla i fa netes i retallades les coses abstractes que esdevenen, amb la roberia de les seves imatges, tangibles. Diríeu que el poeta parla amb l’Ànima o amb la Mort com si les tingués davant. Però aquest acostament, poc que vol dir franquesa. Hi ha, en els versos, un noble orgull que us recorda Auzias March. La poesia de Clementina Arderiu és la d’una dona assenyada i apassionada alhora. Tot ho veu al través de l’amor i de l’amat. Aquest és el secret de la seva confiança: “el món és cosa bella –diu– si es mira amb ull amorós”. Només la temença de la Mort, que pot arrabassar-li el que estima, enterboleix la seva mirada: “que el teu record no s’aparta –diu a la Mort– i ens torba sempre la ment”. Aquest és el secret de la seva feblesa. Entre l’amor i la mort, l’ombra de la gelosia és un dolç matís, una anècdota ben femenina que caracteritza la poesia de Clementina Arderiu.
