Notes per al nou curs polític

Començarem el nou curs polític amb sis ferides ben presents en les files del sobiranisme: la sentència del TC; la violència policial de l’1-O; la memòria viva del discurs de Felip VI; l’aplicació del 155; les inhabilitacions, embargaments, detencions i exili dels líders polítics i cívics; i la criminalització de persones, la persecució dels símbols que reclamen la llibertat dels presos polítics i les amenaces d’una ultradreta que augmenta progressivament la tensió als carrers. Parlem de ferides jurídiques, físiques, emocionals, simbòliques i polítiques. Ferides morals que encara poden eixamplar-se més així que comencin els judicis previstos per a aquesta tardor.

La gravetat d’aquestes ferides servirà d’inventari per fer el balanç d’allò que el president Mas va denominar “el terreny desconegut” i per treure conclusions sobre fins on estava i està disposat a arribar l’Estat per impedir l’autodeterminació a Catalunya. I també donarà plena justificació a les noves mobilitzacions pacífiques de la tardor/hivern, que esdevindran ara -a la llum dels observadors internacionals- autèntiques lluites pels drets humans, civils i polítics.

Malgrat el suposat intent de Pedro Sánchez de crear unes condicions favorables a la descompressió, el context de batalla judicial que viurem a la tardor la farà realment difícil. D’una banda, hi ha la demanda civil contra el jutge Pablo Llarena a Bèlgica, que ha activat ja a bona part del sistema judicial (especialment el més conservador) i el mateix ministeri de Justícia per reclamar la immunitat jurisdiccional espanyola. El cas Llarena es converteix així en una qüestió d’estat i en una despesa de mig milió d’euros. De l’altra, hi haurà els judicis contra els presos i les preses polítiques. En ambdós casos, la maquinària jurídica condicionarà poderosament les estratègies polítiques i reduirà el seu espai d’actuació. Cap negociació seriosa tindrà efecte mentre continuï havent-hi líders sobiranistes empresonats o exiliats.

Igualment, les condicions de la política interna catalana seran especialment complicades. El president Quim Torra necessitarà aprovar els nous pressupostos, mentre que el portaveu de la CUP, Carles Riera, ja ha anunciat que no hi donaran suport. I la maquinària electoral per a la preparació de les municipals tensarà encara més la relació entre els partits sobiranistes i posarà en perill les febles majories institucionals aconseguides al Govern i al Parlament. En aquestes condicions, les crides a recuperar la iniciativa o a definir una nova estratègia semblen difícils d’acomplir.

En el moment de posar en pràctica importants canvis polítics, Isaiah Berlin ens advertia del perill de donar protagonisme a aquelles persones (incloses els intel·lectuals) que tenen una habilitat especial per saber trencar ous però que no tenen ni la més mínima idea de com es fa una truita. En la fase actual de preparació de la truita independentista, semblaria més assenyat ara acumular forces, preparar les condicions materials que facin possible avançar, eixamplar l’espai comú del paraigua sobiranista, enfortir el dia a dia, governar més i governar bé, aspirar a ser més i més forts, ampliar consensos, treballar per obtenir majories reforçades i escollir líders cívics i polítics amb capacitat col·laborativa. No són temps ara de grans estratègies (perquè la iniciativa i l’ordre dels fets no dependrà de moment del Govern) sinó de bones tàctiques, d’una capacitat de reacció basada a saber pensar, col·laborar i actuar en el curt termini.

Tanmateix, la puresa i duresa revolucionàries, curiosament, són toves a l’hora d’embrutar-se les mans perquè no aconsegueixen vèncer els escrúpols. I les rivalitats de partits i les gelosies i vanitats d’alguns dels seus líders desvetllen una pulsió fratricida capaç de dinamitar la mínima unitat assolida. “Si no pots suportar la calor, surt de la cuina”, deia el president demòcrata Harry Truman. Potser ara la millor demostració de duresa i puresa política consisteixi a no abandonar la cuina, a saber suportar la calor, a embrutar-se les mans, a tenir la paciència necessària per cuinar bé tots els ingredients.

Això requereix un (auto)domini dels temps i dels egos. Pel que fa als temps, els impacients dirien als contemporitzadors que serveix de poc esmolar contínuament les eines si no es té el propòsit de tallar res. Però als impacients convindria recordar-los la recomanació del president Abraham Lincoln: “Doneu-me sis hores per tallar un arbre i en dedicaré quatre a esmolar la destral”. L’arbre és molt gran, les eines són limitades i els llenyataires estan afeblits i dividits.

Pel que fa als egos, caldrà tranquil·litzar aquells que veuen perillar els seus quinze minuts de glòria al capdavant d’un partit. El lideratge compartit implica unitat d’acció però no pas unitat d’organització i encara menys acaparament únic del poder.

Com en el vell situacionisme, caldrà continuar creant situacions o moments polítics construïts mitjançant l’organització col·lectiva d’un ambient unitari basat en una bona i ràpida lectura dels esdeveniments. Diu el proverbi que no té sentit córrer quan no s’està en el bon camí; però quan el destí final està fixat i els vells camins han quedat barrats, l’única manera de no quedar paralitzat és començar a explorar nous camins amb la certesa que potser cap serà el definitiu.