Els nostres imperatius climàtics

Cap a finals d’any, França acollirà la 21a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. L’objectiu? Arribar a un acord universal que limiti a dos graus centígrads l’augment de les temperatures mitjanes del planeta fins a finals de segle en comparació amb el període preindustrial. Si bé hi ha esperances reals d’aconseguir-ho, estem davant d’una feina titànica.

Com a president de la Conferència, coneguda com a COP21, la meva funció consistirà a facilitar un acord ambiciós entre 195 estats (196 parts, si hi incloem la Unió Europea). En les negociacions, les diferències en el grau de desenvolupament dels diversos països fan que sigui indispensable adoptar plantejaments diferents. Malgrat això, hi ha interessos comuns amb molt de pes que ens uneixen a tots. Per exemple, l’impacte del canvi climàtic sobre la nostra seguretat compartida.

El clima sempre ha sigut una font d’amenaces a la seguretat. Les pertorbacions climàtiques sacsegen tot l’espectre de l’equilibri econòmic i social i, per tant, amenacen la seguretat interna dels països.

A França, posem per cas, els historiadors han constatat que la crisi alimentària que va contribuir a l’esclat de la Revolució Francesa va ser causada pel temps desastrós que va fer el 1788. Més recentment, el 2005, els estralls causats per l’huracà Katrina van provocar alteracions de l’ordre públic i van desembocar en el desplegament de l’exèrcit dels Estats Units en sòl nord-americà.

Més enllà de les fronteres estatals, el canvi climàtic pot atiar conflictes pel control de recursos vitals que esdevenen cada cop més escassos; en especial, l’aigua. Alguns exemples d’aquest fenomen són les tensions entre Egipte, el Sudan i Etiòpia per l’accés als recursos hídrics del Nil i els seus afluents; entre Israel i els seus veïns per l’explotació de la conca hidrogràfica del riu Jordà, i entre Turquia, Síria i l’Iraq per l’aigua de l’Eufrates.

Una altra font d’inseguretat són els desplaçaments massius de població. Les sequeres i l’augment del nivell del mar obliguen poblacions senceres a abandonar les seves terres. Sovint aquestes persones troben refugi en zones que ja estan superpoblades, cosa que genera noves tensions entre països o grups o bé agreuja les existents.

Com que estan en situació de desarrelament, aquestes poblacions corren el risc de caure en mans de moviments radicals. És el que va passar al Sahel a finals de la dècada dels 70, quan les sequeres extremes van provocar l’èxode d’un gran nombre de tuaregs cap a Líbia. Allà, molts es van allistar a la Legió Islàmica del coronel Muammar al-Gaddafi. Al nord de Mali encara es pot percebre el rastre d’aquests fets.

Un planeta amb el clima pertorbat seria un planeta inestable. A Egipte, un augment del nivell del mar de 50 centímetres obligaria milions de persones a fugir del delta del Nil, cosa que repercutiria en la seguretat de tota la regió. L’increment de la desertificació de zones inestables, com ara el Sahel, impulsaria el creixement d’organitzacions delictives i grups terroristes armats, que ja van a més en aquella zona actualment.

La pertorbació del clima també intensificaria les amenaces que actualment es concentren a la regió compresa entre el Níger i el golf Pèrsic. Aquest “arc de la crisi” també és un “arc de la sequera”.

D’aquests fets n’hauríem de treure dues conclusions. Primera, és crucial limitar l’escalfament del planeta a menys de dos graus centígrads. I, segona, cal reduir l’exposició de la població als danys causats per la pertorbació del clima; en particular, protegint les costes de l’augment del nivell del mar i establint les condicions per a una gestió més eficient dels recursos hídrics en zones àrides. En l’argot de les negociacions internacionals, d’això se’n diu adaptació, una qüestió a la qual no sempre s’ha parat l’atenció que mereix.

D’ençà que els combustibles fòssils van esdevenir fonamentals per a les nostres economies, el consum massiu d’aquests recursos energètics (carbó, petroli i gas) ha contribuït a la proliferació de conflictes. Els dipòsits de combustibles fòssils estan distribuïts d’una manera molt desigual, cosa que genera dependència, gelosia i sovint una competència violenta. No hem d’oblidar que el control dels recursos de carbó de totes dues ribes del Rin va ser una qüestió clau en els conflictes entre França i Alemanya. Aquestes rivalitats han desaparegut gràcies a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer i a la reducció de la dependència del carbó mineral.

Avui dia, a les portes d’Europa, el control de les rutes de subministrament de gas també és un factor clau en conflictes que amenacen de desestabilitzar el nostre continent, com va fer palès l’any 2009 la guerra del gas entre Rússia i Ucraïna. A l’Àsia, l’explotació dels fons marins rics en hidrocarburs i els esforços per controlar les vies de subministrament d’aquests recursos alimenten les tensions entre la Xina i el Japó.

Per tant, necessitem una “comunitat mundial de l’energia neta” per alliberar-nos de la dependència dels combustibles fòssils i dels riscos de conflicte que comporta. La reducció del pes dels combustibles fòssils redunda en benefici de la seguretat (tant en el pla energètic, com en general). Els països que desenvolupen el seu propi sector de producció d’energia solar o eòlica no prenen res de ningú: la llum i el vent que utilitzen no només són renovables, sinó que a més pertanyen a tothom. Així, no hem de subestimar el gran impuls que el seu aprofitament podria donar a la pau i la seguretat.

D’això se’n desprèn que és fonamental que la COP21 proporcioni -sobretot als països en desenvolupament- mitjans pràctics per incrementar l’accés a l’energia reduint el pes dels combustibles fòssils en les economies. D’aquesta manera, es rebaixaria considerablement el risc que aquests recursos esdevinguin una font de conflictes durant els pròxims decennis.

Ajudar els països a reduir la seva exposició als danys causats pel clima i democratitzar l’accés a l’energia minorant el pes dels combustibles fòssils són dos imperatius que hem d’assumir per atendre les nostres necessitats fonamentals en matèria de seguretat. Si alineem tots els nostres interessos amb aquests imperatius, hauríem de ser capaços d’arribar a un acord universal. Fer-ho és crucial per a la humanitat, i necessitarem la col·laboració de tothom.