L'ARA no pot aspirar a tenir la qualitat lingüística d'un llibre. És una cursa diària amb esprint final i, tot i saber-nos molt de greu, alguna falta se'ns escapa. De vegades, però, ens suposen massa ignorants. Un lector observa que fem concordar clau i blaugrana sistemàticament. I, en lloc de criticar-ho com a opció conscient i deliberada del nostre llibre d'estil -que d'això es tracta -, ens diu que són "errades habituals que cometeu".
També ho seria "novel·les roses". Quan rosa vol dir color, en teoria tampoc concorda.
I és que quan un nom fa d'adjectiu, d'entrada no concorda, però amb el temps cada cop se sent més com un mer adjectiu i, en alguns cas, la concordança s'acaba imposant: primer en l'ús i al final en la norma. Avui la norma diu que hem d'escriure paraules clau i jugadors blaugrana , però l'ús habitual els fa concordar. A TV3 ja s'admet els blaugranes , i en frases del tipus "Aquests problemes acaben sent del tot clau", la invariabilitat fa mal a l'orella.
En una llengua viva és bo i desitjable que els mitjans relaxin la norma quan encotilla l'ús. És un dels seus motors d'evolució. L'adhesió cega i irracional a la norma em fa pensar en la sobreprotecció malaltissa d'alguns pares quan un dels fills té més dificultats. És comprensible però no l'ajuda gens a superar-les. El català també té dificultats, però sobreprotegint-lo tampoc l'ajudem. Les dues errades , doncs, continuaran sent habituals en aquest diari.