El nostre pa de cada dia

Sovint amb gent esperant a la vorera que siguin dos quarts de vuit en punt del matí, el Forn Mistral de la ronda de Sant Antoni, a Barcelona, apuja la persiana. A l’interior sembla que hi hagi acabat de passar el corn de l’abundància i hagi omplert els prestatges de barres de pa de totes classes (en Bruno Oro va dedicar uns minuts del seu últim i hilarant monòleg a retratar la desconcertant oferta de tipus de pa amb què et deixen paralitzat avui en dia als forns) i als expositors no hi caben els croissants, les ensaïmades, els brioixos i tot l’assortiment de pastes dolces i salades. Olor de pa calent, que fa la sensació que el món funciona i que no cal res més. I ara ve el millor, perquè el producte és bo, però el servei el supera.

A aquella hora de la son i de les presses, un grapat de dependentes uniformades i ben despertes van tant per feina que no se sap ben bé si estan despatxant el pa o estan despatxant el personal. Si hi ha un pic de clientela, algú fa sonar un timbre i a l’acte apareixen reforços des de les profunditats de l’obrador que esbandeixen l’embús en un tres i no res, probablement ensinistrades en la idea que no serveix gaire fer bon pa si el client perd la paciència. I encara et dediquen un somriure o un comentari sobre la calor, el fred o el que toqui. La majoria de les dependentes tenen origen hispanoamericà i parlen totes un català excel·lent. Hi he entrat un munt de matins durant tota la temporada i allò que en diuen l’experiència d’usuari no ha pogut ser més confortable sempre. Ho explico perquè m’agrada repartir medalles i fugir de la queixa. I projectar-me: el país que podem ser. És un negoci amb sentit del negoci: producte i client. Treballadors i empresa tots alhora. Tan fàcil i tan difícil.